Dent d'Orlú (primer intent)

Avui haguéssim pogut anar a fer un pic amb pales franques i un bon descens com ara el Nérassol, el Pic de la Mina, el Pedrons o el Pic Negre tots ells amb molt bones condicions, però l'esquí de muntanya per nosaltres és una aventura i aventura és sinònim d'anar a la muntanya amb cert grau d'incertesa, de no saber què  es trobarà un durant la jornada, de mirar-se mapes on no hi ha cap camí dibuixat i intentar trobar el més factible.

Aventura vol dir també pujar per un bosc amb arbres entravessats al mig del camí que et fan acabar més d'un cop amb el cap colgat a la neu, o travessar un nombre incomptable de petits rierols que han fos la neu i que et fan travessar-los acabant amb les pells de foca ben empapades, o estar foquejant més d'una hora per una vall i veure al mapa desesperats que no has fet ni 100 m de desnivell! o veure que després de 3 hores d'aproximació i arribar a al pala tant llaminera, fer un test d'estabilitat i el bloc cau quan l'estàs aïllant i que es compleixen els pronòstics del BPA que et dona un risc 4 a les nord per sobre 2100 i renunciar al preciat cim quan estàs a 15 minuts.... i perquè ens obsessionem tant a anar a la recerca de l'aventura doncs?

Per progressar per valls completament solitàries, amb paisatges insòlits i sensacions que difícilment són descriptibles amb paraules o imatges, i que només es poden viure al moment.

Després que meteofrance la caguin bé i amb un previsió inicialment dolenta, ens aixequem i al veure el cel blau a mig matí tirem cap a l'estació d'esquí d'Ascou Prailhères. L'única referència que tinc de l'ascenció amb esquís de la dent l'Orlu és la sortida a l'abril de cegesquí i aleshores es podia pujar fins al pàrquing de 1512 per la pista amb cotxe, però en ple desembre i amb el tou de neu que hi ha, avui serà impossible o sigui, que estudiant una mica el mapa, arribem a la conclusió que el millor possiblement sigui deixar el cotxe a costat de la carrera d'accés a l'estació d'esquí a la cota 1323 m i porta d'entrada a la vall de riu de Coume Grande.

Lo ideal i la nostra primera idea era intentar pujar corbes de nivell a través pel bosc fins a trobar la pista, però en veure un bosc tant espès ni ho intentem i decidim remuntar la vall paral·lela al Serrat de la Llau. En teoria representa que hi ha un camí, però el vent i la neu han fet de la seves, i han fet una bona escabatxinada d'arbres que barren el pas constantment i hem de fer equilibris per progressar. La calor dels dies anteriors ha apretat fort i ha fos la neu que cobria el rierols que baixen del Tarbesou, i que ens donen més feina del que pensàvem per creuar-los. 

Després de batallar fort durant una horeta i mitja, finalment i arribem a una mica més amunt de la Jasse de Tourneyrisse on veiem que les corbes de nivell es separen una mica més i no sense donar unes quantes voltes per trobar un pas per travessar el riu, comencem a remuntar finalment per una pendent amb cara i ulls.

Arribem al replà de dalt i el bosc es va obrint i comencem a veure el nostre objectiu al fons, i la barrera que hem de superar per remuntar al Serrat de la Llau amb unes bones celles. Trobem un accés prou estable pel mig del arbres i ara si ens plantem a sota de l'esperada pala.

Se'ns està fent tardet així que directes cap amunt, però ja veiem que hi ha una crosta infumable, i a mesura que anem guanyant alçada a la pala hi trobem neu irregular, ventada i compactada. Hi ha un bon parell de tobogans a banda i banda de la pala i no veiem massa clar per on encarar-la. Sembla que el millor seria fer una diagonal hi anar a buscar carena més occidental menys carregada, però els esquís ja els podem deixar a baix que avui això segur que no ho baixem. Traiem esquís, fem un forat amb la pala i mentre aïllem un bloc de neu se'n va avall...MIAU! No és un lloc que m'agradaria que una allau per petita que fos em tirés avall...fem una mica el ruc al mig de la pala i decidim que apaga y vamonos...com diu una bona companya, "los picos no se moverán, pero nosotros si para volver".

Traiem pells i tirem avall fent cunya de la bona seguint el Serrat de la LLau amb la idea de tornar per la pista i fer així una mica de circular. Ens passem una mica de llarg i el descens fins al parquing és bastant dretillo i ens dóna una mica de feina on el bosc és bastant espès.

Un cop al pàrquing seguim la pista mentre anem buscant una finestra per poder baixar directament pel bosc fins a fons de vall, però entre que estem trinxats de cames i que el bosc segueix sent molt espès, decidim seguir la pista casi a sobre la Forge i allà agafar una altra pista (plana i de pujada!) direcció est que ens deixarà a prop del cotxe. Abans però cal fer un tram final de bosc que acaba amb una travessa de riu el riu amb aigua fins a sota els genolls en plan "Into the Wild", per arribar a la carretera casi ja de fosc.

Tornarem!

Eloi i Joel