Esquí sauvage a les valls franceses del Noufonts

Segueixo amortitzant tant els dimecres de festa com el forfait d'esquí de muntanya pujant de nou a la vall de Núria. Avui volia anar a la platja, però el Jordi que pràcticament no s'ha posat els esquís i una foto d'un piulada a esquídemuntany.cat de la valleta seca m'acaba animant per fer una escapada cap a les valls salvatges i sempre ben innivades de la part francesa de la zona de Núria.

Ens trobem a Ribes-Vila a les 7:30h, pel rollo aquest de la bombolla i el cotxe....i amb el primer cremallera poc abans de les 8:30h ja estem foquejant per Núria. La neu es veu ben amunt, però pel Torrent de Noucreus podem fer els 10-15 primers minuts amb esquís als peus. Quan s'acaba el bosc toca descalçar i caminar un bon tros. Passem el pont de l'Escuder i anem a buscar la vall del Noufonts, on cap als 2250m ens tornem a posar els esquís als peus. Poca neu en general a la vall, les cares oest son potser les que tenen més neu i els fons de vall que mai falla.

Arribats a sota el coll de Noufonts, posem les ganivetes que la neu està prou dura per fer el flanqueig i descalcem pocs metres abans del coll.

Aquí dubtem de com accedir a la Valleta Seca. Cap dels dos hi ha estat i no sabem si és pel costat dret o l'esquerre del que tenim davant. Traiem pells i al final decidim seguir les traces de fa 3 o 4 dies, que ens portaran directe al possiblement millor i únic accés a la valleta. S'ha de tirar cap a l'esquerra  i seguir  el torrent. Arribats al contrafort, ben arrambats a la dreta  trobem un pas estret amb gel viu i on només hi caben els esquís al llarg i no atravessats, el Jordi em fa veure que només podem fer un "shus" per superar-lo i després amb un flanqueig entrem directa a la vall que ens regala una pala de neu pols-encrostada.

Perdo el Jordi de vista que s'emociona amb la bona pala on en alguna raconada trobem pols una mica seca. Avui la Valleta no en té gaire de pols seca. Després de la primera pala, la vall segueix i segueix amb molt poca pendent però suficient per seguir esquiant amb bona neu crema fins a la Jaça de la Valleta on trobem una petita construcció de pedra al marge esquerre del torrent. 

Aquí la idea és rodejar pel nord tant amunt com puguem el Pic Rodó i agafar l'altra vall de pujada. Anem flanquejant i buscant-nos la vida entre matolls com a bons jabalins, fins que ens trobem amb un espadat de 20-25 metres, i tot i que hi ha alguna canal que ens deixaria baixar-hi, avui no hi ha prou neu, així que acabem de baixar seguint el torrent, descalçant 5 minuts abans d'arribar al Forcat de les Aigües.

Creuem el riu i agafem el camí d'estiu que puja pel marge dreta (cara amunt) del torrent de la Riberola i que neix a les ferestegues cares nord del Pic i la Torre d'Eina.

Caminem per aquest camí ben bé uns 20 minuts abans no ens tornem a calçar els esquís. Anant per l'altre marge es podia calçar molt abans que hi ha més neu, però assegurem el tiro i calcem just a l'alçada on comença l'estètica canal nord pel Pic Rodó.

Preciosa i solitària vall amb molt de terreny per jugar. Avui com li he dit al Jordi al cremallera, el partit es juga a la France. Pales, cims i canals per triar i remenar que donarien per muntar-hi un camp base uns quants dies.

Avui, igual que l'altre dia al Pallars, tampoc portem el mapa. Jo vaig convençut que d'aquesta vall només podem sortir pel coll entre el Pic i la Torre d'Eina (que vam fer ja fa uns anys fent el tres colls). Així que seguim sempre pujant la vall més evident i amb menys pendent.

No recordava la pujada tant llarga ni amb tant poc pendent, sobretot al tram final on si que recordo amb tota seguretat que el primer tram era ben adreçat. Avui en canvi amb bona neu primavera i sense pendents massa pronunciades, arribem a un coll, que no serà el que em pensava, i és que quan arribo a dalt, veig la vall de Núria i no el Pla de la Beguda.

Hem anat a parar al coll entre el Pic de Noufons i el Pic d'Eina i no el que està entre aquest últim i la Torre d'Eina. Quedo prou desconcertat, quasi tant com quan vas per la muntanya amb boira i et penses que ets a un lloc i quan la boira s'aixeca està a anys llum d'on et creies estar.

A mi m'hagués fet gràcia arribar fins al Pic d'Eina, però una de les poques coses dolentes que té anar amb el cremallera, son els horaris, i potser hauriem de córrer massa per agafar el de les 15:30h. Avui preferim deixar de fer un cim a canvi de poder fer la baixada tranquil·lament i tenint 30 minuts per descansar esperant el cremallera, que no arribar esparrecant per agafar el tren a les 15:29h. Deu ser cosa de l'edat.

Total, que girem cap a orient i enfilem el suau llom del Noufonts, que fora conyes, és el segon més alt de l'Olla de Núria i encara no l'havia trepitjat amb esquís. Molt satisfets del "boucle" que estem apunt de completar, només ens falta la baixada llaminera de la cara est d'aquest petit gegant.

Agafem els esquís i anem fins on creiem que hi ha un fil de neu continu des de casi el cim fins a sota el replà de sota el coll, sense estar-ne massa convençuts. Comencem a baixar per bona neu cremeta, que es deixa remenar molt bé tot i ser passades les 2 de la tarda. 

El Jordi que va més bé de quadriceps que jo (per no parlar de la tècnica de baixada) se la fa pràcticament sense parar. Trobem un fil de neu de 4 metres d'ample que ens fa xalar de valent, amb una pendent que vista frontal des de baix, sembla més del que realment és. Difícilment deu superar els 30 graus. 

D'aquí fins al final del torrent amb neu primavera d'aquelles que t'anima a agafar velocitat fins que s'acaba la festa i torna tocar a caminar per anar a buscar el trenet, avui si sobrats de temps després de fer quasi 18km i +1600m. 

Ja de baixada al tren després d'aquesta gran jornada, em ve el pensament amb una petita punxada de tristor, que em queden dues valls salvatges menys per descobrir que ahir al nostre Pirineu més proper. Què serà de l'esquí de muntanya (i de les nostres vides) quan ja no tinguem aquest anhel?

Jordi i Joel

Llessui

Dia de la cursa del Bassiero. Ens aixequem i el panomarama és desolador. Vent, boira, neu i la cursa encara més retallada...pujar fins al refugi i fer voltes per allà... 

No ens ho pensem ni un instant, agafem els parracs i desfem el port de la Bonaigua. Destí? Casa...i si pels camí ens trobem alguna pala, encara aprofitarem el matí.

Passat Llavorsí veiem les pales franques de Llessui ben innivades. Indret totalment inèdit pels dos. Estació fantasma. A Rialb posem l'intermitent i carretera amunt fins a la base de l'estació. La neu que veiem...mooolt amunt estem a 1400m. Ens Samuel s'ho mira i diu que amb la 4x4 pugem fins a la neu per la pista...doncs gas amunt, unes quantes paelles de fang i neu bloquejant diferencial i ja som a peu de via. 

Pugem pel costat de l'arrastre de més al nord i pugem pel suau llom fins al primer cim. Bony d'Altars.

D'aquí seguim carenejant fins al cim més alt del circ. Lo Tossal. Fem un mos i ens mirem per on ens llancem buscant l'orientació justa per trobar la neu prou estovada. Saltem per la pala NE cap al Barranc de Boigues fins a l'entrada del Barranc del Portell on hi ha una cabanya-refugi.

Tornem a posar pells i enfilem tot el barranc amunt fins al Bony d'Altars de nou i d'aquí traiem pells i directes per la pala directe de l'estació. Prou adreçada i s'ha d'agafar ben estable. Ens fa respecte però la disfrutem de valent i com més avall més trams de bona pols per acabar de xalar de valent d'aquest cap de setmana.

I arribem esquiant a la furgo tancant un cap de setmana complet d'esquí de muntanya amb més de 30km i +3000m de desnivell traçant somnis amb esquís al peus.

Samuel i Joel

Tuc de la Cigalera, Cap de l'Estany Pudó, Tuc deth Rosari i Tuc del Muntanyó d'Àrreu.

Arriba el cap de setmana. Per poder-nos moure legalment ens vam apuntar a la primera cursa que vam trobar a la web de la FEEC i al final ens animem a fer-la i ens  acaba servint d'excusa per escapar-nos tot el cap de setmana. 

Fem una mica de trampes i marxem 15 minuts abans que s'acabi el toc de queda. A les 5:45 del dissabte sortim de la Pascual i a cremar gasoil per la c-25. Sembla que s'ha acabat aquella època que marxàvem tot el cap de setmana i els divendres a les 5 de la tarda ja estàvem en ruta. Ara toca matinar fort i sortir 12 hores més tard, doncs amb la canalla, les nits a casa guanyen valor. 

Volem aprofitar el dia, doncs per la cursa de demà no sabem massa què acabarem fent. Per avui ens hem mirat una mica d'on sortir, però no massa cap a on anar. Sense mapa i sense ningú que ens esperi a casa avui, acabarem traçant la que serà sense cap mena de dubte una de les rutes més autèntiques i salvatges de les últimes temporades.

A les 9:15h arribem al Port de la Bonaigua quan el sol ja fa hores que transforma la neu. Saludem en Jaume i la seva companya que sembla que van cap allà al Tuc de la Cigalera com nosaltres. Només sabem que hem d'anar fins al Tuc de la Cigalera i un cop allà, en Valls ens ha dit que ens deixem portar.

En plena temporada hivernal, gran part de l'estació de Baqueira Beret està tancada i fa posar una mica la pell de gallina, però és un regal per nosaltres. Agafem la pista d'esquí deserta i enfilem pel barranc que ens deixarà a la collada del Muntanyó sense cap mena de dificultat. D'aquí anem per la carena cap al primer dels cims del dia, primer amb neu prou dura que ens fa apretar una mica les dents, mentre mirem bocabdats el mar de muntanyes blanques que ens rodegen. Aquí les opcions son infinites i entenc quan em van dir, tu puja al Tuc de la Cigalera i deixa't anar. 

Aquest Tuc té unes pales est ben llamineres. El sol a aquestes hores ens les està deixant al dente. Veníem amb la idea que trobaríem polsarraca, però al final per on lliscarem gran part del dia serà moqueta de la bona. No és un excel·lent però li donarem un notable prou alt.

Xalem de valent. Baixem i baixem sense saber on anar, només sabent que volem traçar i traçar. Al final posem el fre de mà abans d'arribar a la Bassa de Boscàs i fem el primer canvi de pells de la jornada. Avui en seran 7! Seguim rumb cap a l'Est doncs hi ha un cim que ens fa gràcia i l'enfilem per la carena pensant-nos que és el Cap de Comials i somiant que baixarem al cara nord amb polsarraca. Mentre enfilem la carena, ja veiem que de lo segon res de res. Neu gelada que ens fa xerricar els esquís i desistim de baixar-lo per la nord. La cara est sembla que té més bona moqueta i sense pensar-nos-ho gaire saltem com dos isards que viatgen lliures per la muntanya mentre allà lluny a l'horitzó entre el mar de muntanyes veiem el Tuc deth Rosari. 

En Samuel que diu que avui és un d'aquells dies que no que no s'acaben mai i que el Rosari pujarem.

Nosaltres ens deixem portar per les canals de Rialba, pendents que cada vegada  s'ajauen més fins que ens deixen als Clots de Rialba. 

Els Clots de Rialba és un d'aquells indrets del Pirineu que sembla que el temps s'hagi aturat i que volem a la vegada aturar-nos amb ell i quedar-nos eternament aquí.

Repostem gasolina per primera vegada i canviem pells per segona. Canviem el rumb i enfilem per la vall que ens deixarà a l'Estany Pudó on ens tornem a creuar en Jaume i ens confirmen que no hem fet el Comials, sinó que sembla que és el Cap de l'Estany Pudó. No passa res. Sempre està bé deixar un cim pendent i tenir l'excusa per foquejar per Riabla i les seves canals de nou un altre dia.

Travessem l'estany i enfilem el torrent com si volguessim pujar el Muntanyó d'Àrreu, però sense arribar-hi ens desviem a la dreta per pujar el segon coll ben adreçat i amb unes bones voltes maria canviem de vall i se'ns obre un altra paradís davant nostre. Garrabea. 

Travessem el llac, repostem per segona vegada i posem pells per tercera. Fem una bona pausa doncs ja portem uns quants quilometres. El Tuc deth Rosari ja sembla més aprop. Ara el que sembla lluny de veritat és d'on venim...però avui sembla que el dia no es vulgui acabar i les forces tampoc. 

Un altre racó tant pintoresc com solitari.

Al final amb la conya ja estem enfilant la pala del Rosari. Ben entrat al migdia les pells ens diuen que la neu comença a estar xopa, però prou dura que ens permet lliscar amb rapidesa. Amb menys d'una hora, ens anotem un tercer cim que guanyem pels seus suaus lloms orientals.

Estem molt lluny del cotxe i de tornada allà voldríem fer el Tuc del Muntanyó d'Àrreu per la cara oriental que hem vist pujant l'últim coll. Des d'aquí dalt però, sembla una piràmide i per la nostra grata sorpresa veiem unes traces que brillen a la seva cara nord. No ens ho acabem de creure, però acabar la jornada pujant per la nord del Muntanyó d'Àrreu seria la cirereta del pastís. 

Ens llancem per la palarrassa des del cim mateix i tornem a baixar quasi fins l'estany de Garrabea on trobem unes traces que ens estiren cap al coll que ens permetrà atacar l'últim cim del dia per la seva cara nord. Forqueta d'Àrreu on trobem els segons sàpiens sàpiens de la jornada i els agraïm la bona traça feta.

Traiem pells per cinquena vegada ja per baixar un curt tram de coll de 100m i encarar així l'última pujada del dia. Ens hi falta un petit toc d'alpinisme a la ruta i com qui no vol la cosa acabarem amb una mica d'emoció la jornada.

Als últims metres acabem posant grampons i amb una neu prou tova, ens deixa pujar força bé fins a l'avant-cim just quan veiem els núvols que se'ns tiren a sobre i arriba el canvi de temps ben puntual.

Deixem els parracs aquí i acabem de carenejar fins al darrer, ara si, cim de la llarga jornada. No tardem gaire doncs el sol comença a tombar, es fa tard i vol ploure o més aviat ventar i nevar.

Descens per la cara oriental del Muntayó amb neu ja que torna a transformar un cop el sol s'amaga i entra el vent i el fred, però que encara ens deixa remenar una última bona pala amb vistes de nou al Estany Pudó. Si aquell del principi de la jornada que hem contemplat ja des de tots els angles. 

No aconseguim arribar al primer coll de la  jornada sense posar, per setena vegada avui, les pells. Aguanten com unes campiones! Últims 50 m d'ascens abans de deixar-nos anar sense encantar-nos pel torrent que hem foquejat a primer hora, per arribar al pàrquing ja desert i és que avui tanquem la jornada quasi a les 18h, amb mitja marató a les cames, quasi 2000m+ i el més important, un somriure d'orella a orella.

Samuel i Joel