Dent d'Orlú (primer intent)

Avui haguéssim pogut anar a fer un pic amb pales franques i un bon descens com ara el Nérassol, el Pic de la Mina, el Pedrons o el Pic Negre tots ells amb molt bones condicions, però l'esquí de muntanya per nosaltres és una aventura i aventura és sinònim d'anar a la muntanya amb cert grau d'incertesa, de no saber què  es trobarà un durant la jornada, de mirar-se mapes on no hi ha cap camí dibuixat i intentar trobar el més factible.

Aventura vol dir també pujar per un bosc amb arbres entravessats al mig del camí que et fan acabar més d'un cop amb el cap colgat a la neu, o travessar un nombre incomptable de petits rierols que han fos la neu i que et fan travessar-los acabant amb les pells de foca ben empapades, o estar foquejant més d'una hora per una vall i veure al mapa desesperats que no has fet ni 100 m de desnivell! o veure que després de 3 hores d'aproximació i arribar a al pala tant llaminera, fer un test d'estabilitat i el bloc cau quan l'estàs aïllant i que es compleixen els pronòstics del BPA que et dona un risc 4 a les nord per sobre 2100 i renunciar al preciat cim quan estàs a 15 minuts.... i perquè ens obsessionem tant a anar a la recerca de l'aventura doncs?

Per progressar per valls completament solitàries, amb paisatges insòlits i sensacions que difícilment són descriptibles amb paraules o imatges, i que només es poden viure al moment.

Després que meteofrance la caguin bé i amb un previsió inicialment dolenta, ens aixequem i al veure el cel blau a mig matí tirem cap a l'estació d'esquí d'Ascou Prailhères. L'única referència que tinc de l'ascenció amb esquís de la dent l'Orlu és la sortida a l'abril de cegesquí i aleshores es podia pujar fins al pàrquing de 1512 per la pista amb cotxe, però en ple desembre i amb el tou de neu que hi ha, avui serà impossible o sigui, que estudiant una mica el mapa, arribem a la conclusió que el millor possiblement sigui deixar el cotxe a costat de la carrera d'accés a l'estació d'esquí a la cota 1323 m i porta d'entrada a la vall de riu de Coume Grande.

Lo ideal i la nostra primera idea era intentar pujar corbes de nivell a través pel bosc fins a trobar la pista, però en veure un bosc tant espès ni ho intentem i decidim remuntar la vall paral·lela al Serrat de la Llau. En teoria representa que hi ha un camí, però el vent i la neu han fet de la seves, i han fet una bona escabatxinada d'arbres que barren el pas constantment i hem de fer equilibris per progressar. La calor dels dies anteriors ha apretat fort i ha fos la neu que cobria el rierols que baixen del Tarbesou, i que ens donen més feina del que pensàvem per creuar-los. 

Després de batallar fort durant una horeta i mitja, finalment i arribem a una mica més amunt de la Jasse de Tourneyrisse on veiem que les corbes de nivell es separen una mica més i no sense donar unes quantes voltes per trobar un pas per travessar el riu, comencem a remuntar finalment per una pendent amb cara i ulls.

Arribem al replà de dalt i el bosc es va obrint i comencem a veure el nostre objectiu al fons, i la barrera que hem de superar per remuntar al Serrat de la Llau amb unes bones celles. Trobem un accés prou estable pel mig del arbres i ara si ens plantem a sota de l'esperada pala.

Se'ns està fent tardet així que directes cap amunt, però ja veiem que hi ha una crosta infumable, i a mesura que anem guanyant alçada a la pala hi trobem neu irregular, ventada i compactada. Hi ha un bon parell de tobogans a banda i banda de la pala i no veiem massa clar per on encarar-la. Sembla que el millor seria fer una diagonal hi anar a buscar carena més occidental menys carregada, però els esquís ja els podem deixar a baix que avui això segur que no ho baixem. Traiem esquís, fem un forat amb la pala i mentre aïllem un bloc de neu se'n va avall...MIAU! No és un lloc que m'agradaria que una allau per petita que fos em tirés avall...fem una mica el ruc al mig de la pala i decidim que apaga y vamonos...com diu una bona companya, "los picos no se moverán, pero nosotros si para volver".

Traiem pells i tirem avall fent cunya de la bona seguint el Serrat de la LLau amb la idea de tornar per la pista i fer així una mica de circular. Ens passem una mica de llarg i el descens fins al parquing és bastant dretillo i ens dóna una mica de feina on el bosc és bastant espès.

Un cop al pàrquing seguim la pista mentre anem buscant una finestra per poder baixar directament pel bosc fins a fons de vall, però entre que estem trinxats de cames i que el bosc segueix sent molt espès, decidim seguir la pista casi a sobre la Forge i allà agafar una altra pista (plana i de pujada!) direcció est que ens deixarà a prop del cotxe. Abans però cal fer un tram final de bosc que acaba amb una travessa de riu el riu amb aigua fins a sota els genolls en plan "Into the Wild", per arribar a la carretera casi ja de fosc.

Tornarem!

Eloi i Joel

Vall d'Arques

Ens aixequem tovets després del tute d'ahir i l'Eloi diu que se'n va als banys de Mérens. Jo vaig a fer un cop d'ull a la previsió per demà i pinta Foeing del bò..o sigui que vull mirar d'aprofitar una mica el dia d'avui. Mirant el mapa busco alguna cosa curta, directe i apropet si pot ser...i el primer que apareix al mapa és el Cap d'Acaugnes per la Vall d'Arques. 

Tornant a sortir a l'hora dels senyors passades les 11, deixo el cotxe a l'Hospitalet, a costat del declancheur d'avalanches i calço a escassos cm del cotxe. 

Pujada per la Jasse de Pouzole  i flanqueig per sota la canalització d'aigua per anar a parar sobre el plateau de la vall d'Arques. Abans d'arribar a la presa, comença a bufar un mica el vent, i el genoll a queixar-se. Arribo a la Jasse de Brougnic (prou ben equipat amb matalassos i alguna manta i tot) i faig un mos tot contemplant la baixada del Nérassol que vam fer fa un parell d'anys.

Em miro les pales que pugen per darrere el refugi cap al Cap d'Acaugnes i són ben adreçades i amb la neu brillant, pel o me poso els grampons o no les pujaré. Després de dinar me les torno a mirar i m'entra la mandra i em queda un descens guarrillo de crosta o sigui que trec pells i desfaig la ruta d'ascens, trobant algun tramet de neu pols ja a la part baixa del bosc.

Joel

Puig de Font Viva

Després del intent fallit ahir de complir el nostre objectiu, avui toca fer alguna cosa amb cara i ulls, però vaig una mica escàs d'idees, o sigui que aprofitant que en Samuel està espitós per pujar a esparrecar-ho tot, deixo que s'inspiri com només ell sap i anem a fer un pic completament desconegut per a mi i amb un inici bastant incert...

Quan arribem al punt de trobada (al creuament del Rec de Cortal Rosso amb la N320, just a sobre porté-puymorens) uns minuts tard, ja veiem en Samuel i en Xevi que tornen de fer una primera exploració. El barranc s'enfila fort, sembla que per la dreta és infranquejable, i per l'esquerre li falta neu, o sigui que tocarà patejar un rato (o més ben dit a saco!). En un principi des de baix sembla que en 20 minuts hauriem de ser a dalt al replà i poder calçar esquís, però el que semblava un pur tràmit des del principi es converteix en una marranada amb totes les lletres, incluint alguna grimpadeta, travesses per sobre de clapes de neu gelades i arrastrades per terra clavant les dents per no baixar avall. Finalment i després d'una horeta de suar la gota gorda podem calçar els esquís i amb 4 girs anem a enganxar la pista plana, amb traça, fàcil, còmode, soleia i amb esquiadors que arriben sense ni despentinar-se amb 20 minuts des del coll de puymorens. Però si, si haguéssim seguit el camí fàcil i marcat al mapa hagués estat una sortida amb ben poc glamour! ;-)

 

Bones vistes de la vall ben innivada amb en Fonfreda sempre visible. A partir d'aquí toca seguir per la pista fins a la cabanya d'Orri i després fins als plans del Rec de Querforc on observem un parell de valls interessants que venen de la ruta normal al Coma d'Or. 

Continuem remuntant cap a la portella de LLanós per la part soleia obrint una bona traça que ens farà disfrutar de valent a la baixada. Arribem a la Portella vistes a l 'Estany de Llanós parcialment gelat. La pala d'accés al Font Viva està ventada i és una llàstima perquè amb bona neu té la pendent ideal per ser un descens disfruton, així que no queda més remei que deixar els trastos i enfilar cap amunt seguint el brau de l'Eloi.

Tot i no ser un cim de refèrencia de la zona, és un gran mirador del pics i valls del seu entorn, Pics de Coll Roig, Carlit, Grava, Llanós...

Arribem a dalt quasi a les 2, després de casi 5 horetes i havent fet 500m de desnivell a pota i 450 foquejant (per no oblidar que estem al Pirineu Oriental)...sort que a la baixada aquest parcial es milloraria. Amb un plis plas baixem al coll a buscar esquís i avall falta gent i això sembla allò de m...l'últim (amb tots els respectes!). No ens en adonem i ja som als plans de baix. 

 

Aquí aixequem talonera i a lliscar fins per la pista fins que torna a agafar una mica de pendent i ens podem tornar a collar.

Si fos pel marrà d'en Samuel ja ens hagués fet baixar pel mateix lloc que hem pujat apurant de clapa amb clapa i foten-nos de caps al riu, però com a persones sensates decidim tornar per la pista que va al coll de Pimorent. De sobte però, la força gravitacional de la terra estira els 4 cossos a llençar-se per una pala que va a parar a l'última paella de pujada al coll. Allà seguim el barranc on el més jove ens ensenya com fer girs quan hi ha un pala de 2m d'ample de neu, i el més gran que ja ha dit que aviat es volia canviar els esquís, es dedica a saltar per sobre del riu com si encara en tingués 20. Finalment arribem a escassos 500m de on tenim el cotxe, i només toca fer la última patejada del dia amb les últimes llums.

Xevi, Samuel, Eloi i Joel

Cap de la Cometa del Forn

Comencen les vacances de Nadal i aquest any tornem a passar una setmana a l'Ariège on encara ens queden molts de racons per descobrir. 

Fa uns anys amb en Samuel i l'Edu ja vam intentar pujar al Roc Melé per la cara sud però el vent no ens va deixar ni arribar al Cap de la Cometa del Forn així que amb unes previsions relativament bones, tornem a intentar-ho per la mateixa ruta i deixant el cotxe a la paella de la N320 del Pas de la Casa a l'Hospitalet. Recordo de l'altre vegada com a especialment divertit el principi quan s'ha de creuar el riu...aquesta vegada no és menys i hem de fer malabarismes per sobre els troncs. 

Un cop travessat el riu, foquegem per Pla de la Vaca Morta sempre amb neu fins a la cabanya. Allà veiem un altre grup que pugen directe cap al llom per un barranc. Aquesta no era la nostra idea, però pensem que en podem fer més a via, aixi que els seguim.

Després de superar un tram una mica guarro, ens enfilem cap al llom on ja veiem el vent que bufa al cim dels Pedrons i la Mina ben carregats i ens fa presagiar que avui potser tornarà a tocar recular abans d'hora...

Grans vistes cap al Pas de la Casa. Seguim pujant pel llom, amb neu ventada i una mica crosta però cada cop es fa més dificil progressar i la sensació de fred augmenta amb el fort vent. Arribem a dalt del Pic de la Cometa del Forn i ens resguardem a la cara nord on el vent encalma i aprofitem per dinar. Ens decidim a provar d'arribar fins al Roc Melé, és una simple pala i amb menys de mitja hora hauriem de ser a dalt, però quan som el coll, el fort vent de sud ens barra el pas, ens estirem a terra per no anar a parar al Nérasol volant i després d'esperar un rato i veure que no s'encalma decidim tirar avall i disfrutar els primers metres de la neu ventada.  

La tornada la fem pel barranc amb neu crosta a la part baixa i una bona remada als plans de baix fins a la passarela que creua el riu. Allà només queda posar pells un altre cop i acabar d'arribar al cotxe seguint la traça.

Eloi i Joel