Rocher de Scaramus et Pic Fourcat

Acabem la setmana fent esquí de fons...aquests dos pics els tenia a la llista, per fer-los en una matinal. Així que, sortint tardet de casa, em planto al coll de la Marmare passades les 11. Sembla mentida com a 1300m pot quedar tanta neu a segons quines raconades, si fa ben bé 3 setmanes que no cau ni un floc. Crec que tornaré a l'Ariège al 15 d'agost vinent aviam si encara s'hi pot esquiar.

Tot i que hi ha molta neu, el paisatge ha canviat molt en comparació a les fotos d'en Sam del Pont de la Puríssima. Torno a sortir sol avui i a més vaig ultraracing, sense casc ni piolet ni pala ni sonda! Començant per la pista, s'han de fer un parell de trams sobre terra fins que no es canvia d'orientació. En 15 minuts ja em planto a l'esplanada on es veu el Rocher de Scaramus. Quin pastisset, però tocarà fer uns plans que no vegis fins a plantar-me a sota el pic. 

Per fer-ne més a via, i com que faré els dos cims, en comptes d'anar per la carena tiro tot recte fins a la base de la cara nord de l'Scaramus i d'allà directe al coll entre l'Scaramus i el Fourcat. Neu entre dura i gelada als llocs on encara no ha tocat el sol. Entreveig una baixada bastant interessant a la cara NE del Fourcat fins al bosc, però hauré de veure si s'ha estovat suficient la neu...

M'acabo d'arribar fins al cim amb poc més d'una horeta des de que he sortit del cotxe, i de nou quedo parat de la quantitat de neu que hi ha cap al Saint Barthélemy.

Trec pells i faig uns quants girs fins al coll. Trec al cap a la baixada fins al bosc, però la neu està massa gelada, una llàstima. Del coll, apuro tan com puc fins que carrego esquís fins al cim del Roche de Scaramus i d'aquí avall fins al cotxe per la carena i fent un bon tram d'esquí de fons...

Joel

Mount Fourcat

Després de la solitària sortida d'ahir, avui el Ian està motivat per fer alguna cosa interessant. Després de molt rumiar, acabem decidint d'anar als Mont d'Olmes, on fa uns dies des del Saint Barthélemy vam veure que hi havia un bon tou de neu i aixi assegurem el tiro. A més a més, si no hi anem ara des de Mérens les Vals, des de casa no hi anirem.

Des de Mérens són ben bé 85km, el que ve a ser una horeta i quart. Arribats allà, per anar el Mont Fourcat és puja tant amunt com es pugui pel mig del poble, i a la última paella, amb una mica de pàrquing, deixar el cotxe, des d'on s'entreveu pel mig dels arbres l'itinerari i el cim. 

Hem de baixar uns 30-40 m de desnivell, per anar a buscar la pista forestal que va a petar directament a sota el coll d'Aygye Torte. Hi ha neu per parar un tren, aixi que no ens traiem els esquís en cap moment. Quan s'acaba la pista, els arbres s'acaben i tot i que no tenen massa desnivell, hi ha una infinitat de pales verges. Abans d'arribar al coll ens fixem amb una canal ben marcada al Sommet de l'Estagnol, potser baixant ens hi podem passar.

Quan arribem al coll, ja veiem que farem poca cosa avui, venta fort, i el canvi que s'esperava per la tarda sembla que s'avança. Es veuen cortines d'aigua cap al W. Nosaltres tirem amunt per sobre una neu bastant ventada fins arribar al cim sempre amb esquís. Un gavatxo de l'altre dia al Saint Barthélemy em va recomanar que ens tiréssim per la cubeta en orientació nord que hi ha entre aquest pic i el pic veí de Les Terbezes, però avui feines tenim a aguntar-nos drets, aixi que pells fora i avall com podem. 

Evidentment un cop al coll no ens plantegem allargar el dia, i directes cap al cotxe, amb una neu bastant humida i pesada amb la calor, i ens va del canto d'un duro, just tancar les portes que comencen a caure les primeres gotes.

Com el dia ha estat més curt del esperat, ens acostem fins a Montsegur, últim refugi dels Càtars. Molt recomanable!!

Ian i Joel

Pic de la Pala de Sobre l'Estany

Després d'un Nadal diferent, el dia 26 alguns s'aixequen poc motivats i tard, així que decideixo sortir a la  muntanya sol, cosa que fa molt de temps que no faig. 

Fa un parell de mesos, tornant del refugi de Rhule per Fontargent, ens vam mirar uns pics que queden a mà dreta del coll mirant cap al Nord, es tracta del Pic Negre de Juclar i del Pic de la Pala de Sobre l'Estany. A la nit han nevat uns 10 cm, i em trobo el port d'Envalira carregadet de neu i l'haig de fer a 20 Km/h i quan passat Soldeu arribo a l'entrada de la vall, evidentment no l'han netejat, així que deixo el cotxe i a foquejar. El dia no promet massa, fa fred i vent i encara està bastant tapat i la pista està que fa pena, amb 30-40 cm de neu dura, on hi han passat els 4x4 hi han deixat ben marcades les roderes, que amb els cicles de fusíó i regel, ha quedat una superfície difícilment esquiable. 

La Vall d'Incles té un significat especial per mi, des de que podia contar els anys que tenia amb els dits d'una mà que hi estiuejàvem a les vacances, enmig d'una vall quasi verge i de la natura salvatge. A mesura que vaig avançant pel camí, em fa mal el cor de veure la de cases que s'hi han arribat a construir, i les que encara estan en procés, total perquè els seus propietaris hi passin uns pocs dies a l'any...

Arribo al antic càmping amb mitja horeta quan el sol comença a escalfar i pujo sempre amb esquís direcció el port d'Incles. La neu està dura i en alguns trams gelada. Segueixo pujant fins al coll tot mirant el reguitzell de canals que hi ha a dreta i esquerra...m'entra curiositat per pujar a l'Estany de l'Illa, però ho deixo per un altre dia. 

Arribo al coll i ja veig el meu objectiu a mà dreta, sembla que és bastant esquiable, tot i que no recordo que fos tant dret. Em trec pells i baixo els 50m de desnivell que donen entrada a aquest freda i solitària vall. Poso pells de nou i començo a pujar sobre una fina capa de neu pols, i esquivant els nombrosos blocs que hi ha.

A mesura que em vaig acostant, ja veig que l'accés al Pic Negre de Julcar no és fàcil, o es fa per la pala S dreta sense neu avui, o per una canal que porta al coll i després la carena. Anant sol no em fan el pes cap de les dues opcions (o mandra més aviat), i decideixo tirar cap al Pic de la Pala de Sobre l'Estany. A mitja pala, decideixo engramponarme doncs la neu està bastant dura i en aquest últim tram hi ha poca neu i tampoc la baixaria esquiant, així que deixo els esquís allà (gran error). Acabo de pujar fins al cim amb neu entre dura i crosta que em dona la seva feina i ja veig que carenejant no es poden enllaça el Pic de la Pala de Sobre l'Estany i el Negre de Juclar (almenys sense material).

Quines vistes!!!

Gran mirar dels Estanys de Juclar, mal llamp, si hagués pujat els esquís hi ha un descens fàcil fins al coll o fins al mateix estany gran de Juclar i hagués pogut fer una bona circular. El pic d'Escobes s'alça imponent davant del cim i cap al Nord, el Rhule deixar clar qui mana aquí amb els seus prop de 2900m. Dino tranquil·lament, amb silenci, no fa ni vent. El fet d'anar sol i de no haver vist ningú fan d'avui un d'aquells dies que estàs tantes hores amb silenci i que dona que pensar.

Sense encantar-me més baixo a buscar els esquís i començo a esquivar els molts blocs d'aquesta cubeta, tot buscant la neu pols que hi ha a trams.

Bona baixada fins arribar a sota el Port, on torno a posar pells per 5 minuts i avall cap a buscar el cotxe amb el sol ja caient. De baixada trobo ja una neu excel·lent entre pols-primavera segons enganxo la neu ventada o no, i una mica pesada al tram final.

Joel

Lac d'Aygue Longue

Després de 2 dies rebentats de cames, el dilluns ens aixequem a l'hora dels senyors i decidim anar a  treure el cap a la vallé d'Orgeix. Ahir a la tarda ja ens hi vam acostar i vam veure que podíem pujar amb el cotxe fins casi a 1300m, just on la vall comença a girar a sud, on de cop la carretera queda tallada per la neu i ens podem calçar esquís. 

Només de sortir del cotxe passades les 11h, sembla que algú s'ha deixat el forn obert...però quines glopades d'aire calent que venen...Seguint per la pista, arribem al pàrquing de dalt amb una horeta, i allà ens enfanguem pel bosc pel camí d'estiu (amb marques grogues) i que va resseguint el riu. És maco, però una mica emmarranat, segons com potser és millor fer una mica més de volta i pujar per la pista. Estem entre 40-50 minuts ballant amb els arbres fins que arribem a la cabanya (tancada), i s'obre davant nostre un reguitzell de pales. Nosaltres mirem el mapa, i la meva idea és pujar fins al llac d'Aygue Longue i després cap al coll  de la Parade i saltar directe a la vall de Mérens.

Hem de travessar unes quantes zones d'allaus de fusió fins al replà de dalt, i després va fent amagos fins que no s'arriba al llac. Arribem allà a 2d3, bona hora per acabar de pujar fins al coll, però és més dret del que ens pensàvem i està tiesso com una mala cosa, així que l'Eloi té clar que fem mitja volta. Quin circ tant tancat, segur que durant 4 mesos no hi toca gens el sol... Em miro el Pic de Perdix, sembla que per aquí es pot pujar fàcil i hi ha unes bones pales, igual que al pic de Canals de la vall veïna. 

Bufa una mica de vent així que no ens encantem i traiem pells i tirem avall, amb neu molt irregular i de seguida podrida amb la calor que fa. 

Arribats a la cabanya, decidim baixar per la pista, encara que hem de remar bastant, però es fa bastant més ràpid que pel mig del bosc i un cop a la pista mitja hora més ben bona fins arribar al cotxe. Un racó amb molt de potencial, però amb l'inconvenient que normalment s'ha d'arrancar d'Orgeix (800m), ja que no netegen la pista.

Eloi i Joel

Saint Barthélemy

El Pic de Saint Barthélemy o montagne de Tabe, més conegut pels locals, pot semblar una muntanya modesta amb els seus 2368m d'altitud, però a mesura que un hi va pujant ja se n'adona que modesta no té res. Comencem a pujar per la carretera que va a les mines de talc i deixem el cotxe a una paella a uns 1290m, on ja ens podem calçar esquís i agafar la pista que planeja un bon rato cap a l'oest. Avui s'apunten en Samuel i la Gemma, doncs la sortida és de les que s'ho val.

Arribat a l'alçada de la carena que va directa al pic, ja hi veiem antigues traces, aixi que comencem a pujar pel bosc que poc després s'obre i anem seguint pel llom i la carena, que cada cop adreça més. Hi ha poca neu aquí, i alguns es treuen esquís. Arribats a un petit replà a 2200m, ja es veu el cim, i s'entreveu la pala de baixada fins a la cabana de baix. Acabem d'arribar a dalt amb quasi 4 horetes, descansem una mica deixant acabar d'estovar una mica la pala que hem de baixar tot contemplant les grans vistes del massís i de les cares nord de les muntanyes andorranes. 

Comencem a baixar, seguint les traces d'un francès que ens ha passat el davant, sort d'ell, perquè és una d'aquelles pales que cada cop s'adrecen més i no saps què trobaràs 50 m més endavant. Al final en surt un descens directe de 750m amb molt bona neu primavera. 

De la cabanya, cal remar una mica, acabar de baixar una pala de neu podrida, i tornar a agafar la pista fins al cotxe.

Gemma, Samuel, Ian, Eloi i Joel