Pic du Pas de Chien

Amb quasi 3 mesos de retard escric aquesta piulada. 

Aquest cap de setmana m'han despertat de la letargia en que em trobava fent-me un dels millors regals que un pot rebre quan suma unes quantes dècades ja. Un regal que més enllà d'èxits i de noms de muntanyes i cims, va de les persones que m'hi han acompanyat.

Dues d'aquestes son l'Edu i en Samuel, equip car d'ajuntar últimament des de que el petit de la colla se n'ha anat a viure a unes altres contrades ben lluny d'Osona. Després d'intentar esbrinar per activa i per passiva si la carretera de Laparàn està oberta i no aconseguir cap mena d'informació, anem igualment a l'Ariège a provar sort. Sempre podrem fer marge endarrera i pujar el pic de la Mina. 

Avui, una vegada més, la sort ens acompanya i la carretera ens deixa pujar fins a cota 1000, just abans del barrage de Riet. Agafem el GR10, primer a peu durant 20-30 minuts i després ja amb neu fins als genolls on posem els esquís i intentem seguir les marques.

  

Anem trempejant la dificultat d'obrir traça amb alguna que altra branca al mig del camí, camí que no tenim del tot clar si el seguim com toca. L'Edu obra traça fonda i ens treu del bosc espès, per començar a foquejar per prats de vaques i valls més obertes. Seguim sempre pels fons de vall, deixem un refugi en un racó ídilic, d'aquells que sempre diem que molaria fer-hi un camp base de 2 o 3 dies, però que mai ho fem...

Seguim remuntant la vall, passant el Ruisseu de Calvière de banda a banda fins que comencem a veure el nostre objectiu del dia. Abans però cal esquivar l'accés al coll una mica carregat de sota el Pic de Mille Roques i un cop dalt del replà, fer la pala cimera fins dalt dels dos cims. 

Descens amb neu canviant però que es deixa remenar, i del coll, d'un en un a desfer el camí de pujada. Tram mig i final de baixada molt guarro, que acabem Ni una ànima en tot el dia a la vall, i és el que tenen aquests racons de l'Ariège i més si ens hi escapem entre setmana. 

Edu, Samuel i Joel