L'endemà dissabte, després d'haver anat a dormir a l'Hospitalet i de donar alguna que altra volta buscant les finestra de bon temps, sembla que cap al nord hi han més clarianes i cap allà acabem anant. Abans d'arribar a Ascou-Pailheres, agafem una vall de la cara sud del Tarbseou, i nord de la Dent d'Orlú per anar a fer el Pic de Llauses.
Apunt d'arribar al Col de l'Euge, veiem uns francesos que pugen directe per un collet just a l'avant-cim del nostre destí, i nosltres com burros els anem al darrere. Mai ens hi haguessim posat pel nostre compte. Dia ventós, pendent prou forta i carregada bona nevada dels dies anteriors. Ens obren bé la traça fins a saltar a la cara est del cim.
Els hem atrapat, just a la carena, i ara els volem agraïr tota la traça que ens han obert des del cotxe fins a escassos metres del cim. El vent port hores bufant com sempre bufa al nostre Pirineu, de nord-oest a est, i per acabar de pujar el cim, l'hem d'acabar remuntant per la cara Est. La cara Est que el vent porta hores- dies posant neu, un dia a principis de març que encara no ha fet calor i no ha pogut estabilizar les capes febles a sota del tou de neu que ha anat acumulant.
Tot i el dia ventós i fred, i la muntanya carregada amb la pendent perfecte, per baixar, ens sentim segurs, som un grup molt nombrós, 3 dels nostres i 6 francesos. Què pot sortir malament?
Però el pic de Llauses no ens hi vol avui allà dalt, amb prou feines hem sortit del coll, que em poso a davant i quan em disposo a fer la primera volta maria, la muntanya m'escup literalment cap avall. Sense ser-ne conscient sento:
-Oju Jow!
Perdo l'equibri i comencen a passar metres i metres cúbics de neu pel meu costat que m'intenten arrossegar avall (segurament eren en realitat alguns decímetres cúbics). Els esquís em pesen, em fan molta nosa i se m'emporten avall. Per sort erem a dalt de tot de la placa i no baixa més neu de dalt....lluito com gat que patina des de dalt una teulada i clavo les urpes a la capa de neu gelada que ha quedat a l'aire lliure un cop a baixat tota la placa i aconsegueixo quedar-me uns 20 o 30 metres més avall d'on era.
Visto no visto, amb menys d'un minut la natura fa un cop de puny a sobre la taula i ensdiu: Sembla mentida que hagueu fet cursos d'allaus. Dia fred, amb neu recent i vent que dia rere dia, ha anat carregant aquesta vessant de la muntanya...convexitat de llibre i una palarrassa de neu pols apunt per estrenar que ens cega de veure tot el que amaga.
Encara tremolant, els companys baixen fins on soc i comentem la jugada...el primer que em surt de dir és que encara no em toca marxar, no tant aviat, no ara amb la J. i en M tant petits.
Ens oblidem de fer cim i fem una bona esparrecada fins a l'Etang de l'Etagnet. Remuntem ara si pel camí normal que hauriem passat de no haver trobat els francesos (que per cert van a fer el Balbone i aquí no ha passat res) i desfem el camí de pujada baixant per la vall de pujada, acabant de nou fent esquí de supervivència i amb un genoll més carregat que l'altra...
Avui no arribo a la furgo amb somriure d'orella a orella, però si més viu que mai.
Edu, Samuel i Joel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada