Chamonix - Zermatt: Primer assalt

Si la memòria no em falla, aquesta temporada és la desena des de que un dia quan encara tenia grans a la cara, amb en Quim del Centre Excursionista em vaig posar per primera vegada uns esquís de muntanya i vaig pujar fins al Roc Colom des de Vallter. No ho recordo precisament com el dia de la meva vida a la neu, sinó el contrari, potser va ser el dia que vaig quedar més mort...intentant fer les primeres voltes maria sense massa èxit, treient-me i posant-me esquis perquè faltava  neu i/o hi havia gel i arribant al cim mort - rebentat amb més aviat poques ganes de baixar esquiant. 

Una baixada  terrible amb neu gelada-crosta-pols-primavera...en definitiva una neu no trepitjada per les màquines de les pistes a les que jo estava acostumat, i esquivant pedres i arbres i amb més ganes d'arribar al cotxe i que s'acabés aquella jornada que res més. 

Tot i això, alguna cosa em dèia que ho havia de tornar a provar i així ho vaig fer aquella mateixa temporada i base de cops i patacades, de posar i treure pells, el que va semblar una jornada més a la neu, es va convertir amb l'inici d'una gran passió.

El dia en que un es posa uns esquís de muntanya als peus per primera vegada veu com a fita molt llunyana o quais impossible, completar travesses com la Chamonix-Zermatt al cor del Alps, la travessa de les travesses. Doncs ara, 10 anys després de les primeres foquejades amb esquís, puc dir que tot i que no he complert (per ara!) un dels meus somnis en aquest món, si que l'he pogut acariciar...i sobretot m'he pogut adonar que  ja no és tant  impossible i que algun dia no gaire llunyà serà assolit!

Chamonix - Zermatt:

Etapa 1   Etapa 2    Etapa 3

Veure Etapa Saas Fee - Zermatt al maig de 2009

Refugi de Tré-la-Tête

Després del fiasco de l'intent de travessa, divendres després de que a la Maison de la Montagne de Chamonix només ens sapiguessin recomanar els Doms de Miage, enfilem doncs cap al refugi dels Conscrits per fer-hi nit i dissabte intentar els Doms. Sortim de 1200m i enfilem direcció el refugi de Tré-la-Tète. Al principi del tram de bosc no hi ha poca neu i hem d'anar treient i posar esquís i fins hi tot perdem la traça de vista de la poca gent que hi ha passsat.

Quan portem quasi dos hores i farts d'esquivar arbres i calçar i descalçar, ens adonem que ens hem equivocat de camí i hem de fer mitja volta. Hem perdut quasi dos hores. Tornem enrere i agafem el camí que toca i fins quasi a 1600m no podem posar esquís. El bosc es va obrint i sembla que encara s'arreglarà el dia, amb l'esperança de que ens podrem quedar dormir a Tré-la-tête. La calors es nota i hi ha moltes purgues i allaus de fusió just per on passem....abans d'arribar el refu, el sami té una pell fotuda i ha d'acabar de pujar a peu...

Un cop al refu no està guardat i no hi ha cap porta oberta!!ggggrrr....descartem la opció d'arribar al refu dels conscrits doncs son unes 3 hores més passant pel mauvais pas i el glaciar que nosé com el trobarem...aixi doncs tirem avall amb un esquiada per neu primavera-crosta.

Dissabte cansats d'anar cara amut amb la motxilla carregats, paguem forfait a St. Gervais amb ni més ni menys que 400km esquiables..això si plegant a les 3 fent quasi esquí aquàtic a les parts baixes, i a les 11 a sopar a casa.

Furi, Sam i Joel

Valsorey - Placa de vent - Argentière

Després d’una nit en la que no ha parat de fer vent i en la que jo personalment he dormit ben poques hores, ens aixequem el que és el nostre tercer i últim dia de la travessa. Aquesta nit hem dormit també una vintena al refugi, entre ells un guía que des de les primeres llums a l’habitació, no es para de mirar la pujada al Plateau. Com que la pujada és delicada, decidim deixar passar a tothom a davant i que obrin una traça fonda. Primer surten els alemanys i els segueixen un grup d’anglesos i després els maños i per últim van el guía amb el belga i nosaltres. Les dues guardes del refu ja comenten que dels 40 cm caiguts el dilluns, ja quasi no en queda res pq el vent l’ha transportat i que potser que hi hagi plaques.

Sortim amb esquís del refu i anem tirant fins a 3300m tot mirant amb expectació el que tenim davant una pala de 45 graus i 300m de desnivell amb molta exposició. Per la nostra sorpresa, els primers no segueixen la traça normal i en comptes d’atacar directament el coll, pugen per l’esquerre per després flanquejar tot la pala per dalt i així ho fan tots els que van darrere...

Poc després de posar-nos els grampons, parlem amb el guía i després de rumiar-s’ho molt diu que ells no ho veuen clar, que hi ha una placa bastant visible a dalt i que ells giren cua..!!!. Això ens deixa completament descolocats, perquè els altres están pujant i arriben cap a dalt ja, però el guía està convençut que no vol jugar-se-la, doncs una patinada o desencadenament d’una placa per petita que sigui és sinònim de caure més de 1000 m… Després d'estar allà clavats uns minuts discutint, decidim fer mitja volta i aplicar una vegada més la prudència...doncs si el guia és guia és per alguna cosa i més que nosaltres i els cap calents d'alemanys, maños i anglesos segur que en sap.

Així doncs sense pensar-hi més fem mitja volta i tornem el refugi mentre veiem com els altres arriben el coll....la decisió ja està presa, així que ara toca decidir que fem amb els dies que ens queden. A tocar tenim el Mont Velàn, i també contemplem la opció de fer la travessa pel nord per Montfort i Dix (el que teníem previst fer inicialment i el que fa la majoria de gent quan fan la Chamonix-Zermatt), però la pajara que ens ha agafat amb el fet de renunciar quan ho teníem a tocar, fa que decidim de tornar directament a Argentière a buscar el cotxe i rumiar una mica què fem.

Tots 3 sabíem que un cop superat el Plateau del Couloir, ja has fet el 80% de la travessa, o potser m'atreviria a dir el 95% amb la previsió de temps que teníem aleshores, no pel que fa a km ni a desnivell, però si amb dificultat...és per això que una setmana més tard, ens preguntem una vegada més si el fet de no seguir endavant ha estat la decisió encertada...

Caldrà tornar, potser pel nord per assegurar el tiro, però el Plateau seguirà allà segurament uns quants milions d'anys més, esperant perquè algun dia el trobem amb millors condicions.

Del retorn a Argentière destacar la impressionant xarxa de transports públics suissa...primer bus de Bourg St Pierre a Osières, allà fem un parell de canvis de tren fins a Martigny i d'allà un altre canvi per agafar el Montblanc express fins a Argentière i tot sense esperar-nos ni 5 minuts en cap dels  canvis...si fa o no fa com els transports públic d'aquí...

Furi, Sam i Joel

Trient - Valsorey

Esmorzem a les 6 del matí i a les 7 ja estem esquiant cap al poble de Champex. Un dia més comencem la jornada amb un gran descens..dels 3000m del refugi de Trient fins als 1400m de la població de Champex.

El pas clau d’avui el trobem poc després d’arrencar i es tracta de la baixada dreta cap al Coll d’Escandies on amb segons quines condicions es pot convertir en un tram delicat. Nosaltres, el trobem amb una neu bastant pols i una mica enconstrada però no ens dona cap més problema. És una baixada espectacular passant a escassos metes dels gran seracs i esquerdes del glaciar de Trient fins a la base del coll d’Escandies.

La pujada d’aquest, com a la portella de Saleina, és curt però dret i ens hem de posar grampons per arribar fins a dalt. A dalt ja veiem el que seria el millor de la nostra curta travessa, el descens de quasi 1500m fins a la población de Champex amb una neu pols brutal, fins que enganxem les pistes de l’estació i esperem fins a 2d10 per agafar el taxi.

- "Quin powder nen!!"

El Taxi tarda uns 35 minuts de Champex a Bourg St. Pierre i ens costa 120 francs. Abans però truquem als refus de Montfort i Dix per anul·lar la reserva que havíem fet en cas de triar l’itinerari clàssic que passa pel nord. Finalment, i potser pecant d'ambició, doncs decidim tirar per la ruta orinal que passa per Valsorey i el Plateau du Coulouir...

 La pujada al refugi de Valsorey no té cap dificultat técnica, només els seus 1400 m de desnivell a superar per arribar als 3030m del refugi amb grans vistes cap al Mont Velàn. Una horeta abans d’arribar al refu, ja veiem el pas clau de la Haute- Route, la pujada al Plateau de Couloir, que tocarà fer demà de bon matí.

 

 Als últims metres, en Furi està on fire i el perdem de vista. En Sami amb el pas Russi va fent i jo que vaig super clavat arribo l’últim el refu però tot i això hem rebaixat les teòriques 5 hores que diuen que hi ha des de Bourg St. Pièrre i abans de les 4 ja estem fent tots 3 fent un cop de cap a les lliteres que s’allarga quasi fins a les 6….quina siesta tu…al vespre no hi haurà qui dormi...

Etapa 3: Valsorey - Argentière

Furi, Sam i Joel

Argentière - Refuge du Trient

S’acosta la primavera i toca rumiar quina ruta toca fer fora del Pirineus. Si fa 3 i 4 primaveres, el destí van ser el Alps (Bishorn o pic de les dames el 2008 i travessa Saas Fee – Zermatt el 2009) el 2010 van apostar per anar a Còrsega mentre que el passat 2011 vam apostar per anar al continent afircà al Gran Atlas marroquí.

Així doncs aquest any després de rumiar-hi, el que més sona és tirar cap al sud a fer la integral de Sierra Nevada cap a finals de març. Com .que les condicions d’aquest hivern són excepcionalment seques a la Península, comecem a rumiar un pla B i així mig en broma decidim que aquest sigui la ruta de les rutes, la Chamonix-zermatt. A mesura que va avançant l’hivern, ja veiem que a Sierra Nevada poc esquiarem i comencem a muntar la travessa Suissa, i a estar pendents de la previsió. La veritat  és que als últims dies la previsió és pèssima, tot i això sembla que el primer dia de travessa el temps s’aguantarà. Així doncs enfilem cap a Argentière el dilluns al matí després de 8 horetes d'autopista. Arribant allà ja veiem que ha caigut un bon paquet a les últimes 24h (fins a 40cm de neu fresca a dalt….). Decidim dormir una mica còmodes i ens allotgem a la Gite Belleverde a 5 minuts del remuntador dels grans Montets.

Argentière - Trient

Dimarts 20 de març al treure el cap per la finestra de la Gite de ja veiem que fa un dia radiant!! Toca acabar de preparar-ho tot i anar a fer cua al telecabina dels Gran Montets per mirar de d’agafar la primera pujada a les 8.30!!. Entrem al primer viatge pels pèls, després de cues i empentes, doncs la gent té pressa per anar a reventar el powder que ha caigut a la nit. Arribem a dalt a les 9 amb un paisatge epostuflant i una mica de vent.

De seguida ja veiem el nostre primer objectiu del dia; el Col du Chardonet, però primer toca disfrutar de valent del la neu caiguda a 3300m i petem les pales que menen al glaciar d’Argentière amb unes feinades de déu per controlar els esquís amb la pesada motxilla. La veritat és que es posa bastant bé començar una travessa amb un descens de 800 m de desnivell amb un neu pols com aquesta.

Un cop a baix al glaciar toca posar pells i travessar-lo fins a l’altre banda per enfilar el primer tram bastant dret que ens porta cap a la frontera Suissa. Hi ha traça d’avui però amb el vent que fa, s’ha esborrat tot i al primer li toca enfonsar-se. Després dels primers 200m drets, ja podem calçar de nou esquís i enfilem per la banda dreta del glaciar cap al coll. Les espectaculars parets de 4000m que queden darrere nostre amb glaciars penjats ens deixen sense paraules.

La pujada cada cop es suavitza fins arribar al coll a 3300m. Arribem al primer pas clau de la travessa, el ràpel que cal fer per entrar a terres Suisses a l’altra banda del coll. Amb un flis flas, treiem les 2 cordes de 30m i en Sami es llença el primer. Es traca d’un tram d’uns 70 – 80 m una mica adreçats, on la majoria de gent fa ràpel amb esquís posats, nosaltres però posem grampons i amb un parell de ràpels ens plantem a la base del coll, mentre veiem que pel coll baixen un parell d’alemanys amb un esquí si i un esquí no i un tros de corda que no sabem ni si la fan servir (aquí hi ha nivell…). 

Després del coll, toca acabar de baixar un tros pel fins que posem pells de nou per anar a atacar la portella de Saleina, porta d’entrada al Glaciar du Trient. A mesura que ens hi acostem veiem que la cosa és força adreçada i decidim pujar amb grampons i piolet seguint la traça que puja directe. Un cop a dalt el glaciar de Trient és quasi pla i només hem de baixar-flanquejar un bon tros fins a sota el refu on tornant a posar les pells, amb 15 minuts en completem la primer etapa arribant un refugi de Trient més modern del que ens pensàvem.

Al mateix vespre amb el guarda del refugi i els alemanys ja quedem entesos perquè ens vingui de buscar un taxi a 2d10 a la población de Champex perquè ens porti cap a Bourg St Pierre on continuarem la travessa.

Afortunadament, hi ha poca gent fent la travessa i només som uns vint al refugi i podem tenir una habitació per nosaltres sols.


Etapa 2: Trient - Valsorey

Furi, Sam i Joel