10/7/21

Astazous

Toca fer el 3000 de l'estiu. L'any passat en vam fer una bona pila fent la cresta d'Espades, i aquest any intentant fer una sortida apta per ser més colla, optem pels Pics d'Astazou a la cara nord del Mont Perdut. 

Marxem al migdia de Vic i ens plantem al Valle de Pineta poc després de la 6. El cartell diu que son 4,5 hores pujar fins al balcó de Pineta on volem fer nit així que comencem a pujar prou lleugers els 1400m que ens en separen. Al final, hem pujat a tot drap tot sigui dit i hem parat el crono a les 2,5h i a les 9 del vespre estem buscant un racó per fer bivac. 

 


A la pujada n'hem avançat uns quants de grups que també volen anar a dormir, però arribant a les 9 del vespre a lloc no som els primers i el bivac bo i que està més arrecerat del vent ja ens l'han pres, però n'hi ha d'altres i acabem trobant un bon jaç per dormir envoltats de la paret nord del Mont Perdut, la bretxa de Tucarroya i a costat del llac de Pineta. Sens dubte un dels indrets més autèntics per dormir dels Pirineus


Si una cosa té bon pujar tant esperitats és que hem quedat prou cansats, i tot i que els bivac no se'm donen massa bé, aquest nit reconec que l'he ben dormit. 
Ens despertem a les 6 i decidim caminar mitja horeta abans d'esmorzar així guanyem una mica de calor i esperem el sol a la vegada. Seguim caminant pel corriol ben marcat direcció oest amb els Astazous sempre frontals i les primeres llums del dia.




Anem guanyant alçada. Havia llegit que el tram difícil era entre el coll i el Petit Astazou, així que intentarem fer-lo de pujada. Per això, anem directe al Gran Astazou pujant per la dreta del Collado Swan i la carena (més que cresta) d'aquest coll al primer cim del dia. 3071m. 




Desfem el camí fins al coll on recuperem els pals (per posar-los a la motxilla) i anem cap a la cresta prou fàcil (PD-) que només presenta un pas una mica exposat on s'ha de pujar ajupit i una petita grimpada de III.

No soc molt amic de les crestes i acostumo a mirar moltes ressenyes abans d'anar-les a fer. Probablement masses. En aquest cas, havia llegit relats que la qualificaven més difícil del que realment l'he trobat. Com diu en Samuel, no s'ha de llegir més del compte.

Així doncs del coll de Swan seguim la cresta fins que en trobem en el pas estret amb bona timba cap a Gavarnie. M'hi animo jo primer i els altres van seguint. Ajupits i anar fent passem molt bé els 20-30 metres de passadís. Podríem seguir pel passatge, però trobem la sortida, grimpant uns 4-5 metres de pas de III amb bons "agarres".





Un cop superat aquests parells de passos ja només queda grimpar fins al cim del Petit Astazou. 3013.



Del cim baixem als colls dels Astazous, gran mirador del circ de Gavarnie, que des de que el vaig veure per primera vegada ja farà quasi 20 anys em deixa sempre amb la boca oberta.




Completem la circular tornar per camí fàcil fins al bivac d'aquesta nit i d'aquí baixada a Pineta pel mateix camí de pujada, on arribem poc després de 6 hores després de desperar-nos.





Albert, Xevi, Samuel i Joel

16/6/21

Cresta de Racons. Racó Gros, Racó petit i Pic Monellet

Avui tinc ganes de que em toqui l'aire i buscant al mapes racons que no hagi trepitjat des de Núria, només em queda mirar més enllà de la frontera. Tinc ganes de tornar als Pics de Racons, on vam ser-hi fa uns anys a l'hivern i una cresta prou fotogènica, sobretot a l'hivern. 


Aquest any surto lleuger de Núria amb el primer cremallera. Porto poca cosa, una barreta i mig litre d'aigua. No sé si se m'allargarà la jornada. Pujo cap al coll de Nou fonts i d'allà vaig cap al Pas de Porc on comença la cresta. 


Molt més fàcil a l'estiu que a l'hivern, arribar al Racó Gros és una grimpada. 2h 15 min des de Núria. D'allà busco el descens per anar cap a Racó Petit, que malgrat el nom sembla que és més gros que el Gros. Baixo els 100m que em separen del coll pujo el Racó petit amb petites grimpades sense més dificultat. Semblava a prop però deunidó que lluny que estic. Em fa mandra desfer el camí i decideixo seguir per la cresta i buscar alguna escapatòria cap a Carança. Hi ha moltes canals per sortir.










Jo vaig fins al pic Monellet, encara més a can collons. Intento seguir per la cresta i baixar cap al Serrat de la Xemeneia seguint l'aresta, però no hi ha c...no trobo la manera de fer la desgrimpada i menys de baixada i anat sol. Miro a dreta i esquerra i no hi trobo el pas...

Reculo una mica, més enllà del pic i trobo un cable de via ferrata i uns ganxos per fer els descens. Vet aquí, el camí per sortir d'aquí. Un tros de cable està més que rovellat, però m'hi agafo amb tot i després de desgrimpar aquest tros, segueixo un tros més de carena, i sense arribar al Pic Redoun que ja el tinc fet des des Carançar, baixo camps a través fins al refugi de carançar per una canal prou trencacames. 














Al riu m'hidrato, doncs se m'ha allargat prou la cosa sens esperar-m'ho i ja pensant que se m'escaparà el tren de la 1, m'ho agafo en calma i pujo per la ruta dels llacs de Carança, que mai decepciona i torno pel pic de Noucreus.


Joel

24/3/21

Esquí sauvage a les valls franceses del Noufonts

Segueixo amortitzant tant els dimecres de festa com el forfait d'esquí de muntanya pujant de nou a la vall de Núria. Avui volia anar a la platja, però el Jordi que pràcticament no s'ha posat els esquís i una foto d'un piulada a esquídemuntany.cat de la valleta seca m'acaba animant per fer una escapada cap a les valls salvatges i sempre ben innivades de la part francesa de la zona de Núria.

Ens trobem a Ribes-Vila a les 7:30h, pel rollo aquest de la bombolla i el cotxe....i amb el primer cremallera poc abans de les 8:30h ja estem foquejant per Núria. La neu es veu ben amunt, però pel Torrent de Noucreus podem fer els 10-15 primers minuts amb esquís als peus. Quan s'acaba el bosc toca descalçar i caminar un bon tros. Passem el pont de l'Escuder i anem a buscar la vall del Noufonts, on cap als 2250m ens tornem a posar els esquís als peus. Poca neu en general a la vall, les cares oest son potser les que tenen més neu i els fons de vall que mai falla.

Arribats a sota el coll de Noufonts, posem les ganivetes que la neu està prou dura per fer el flanqueig i descalcem pocs metres abans del coll.

Aquí dubtem de com accedir a la Valleta Seca. Cap dels dos hi ha estat i no sabem si és pel costat dret o l'esquerre del que tenim davant. Traiem pells i al final decidim seguir les traces de fa 3 o 4 dies, que ens portaran directe al possiblement millor i únic accés a la valleta. S'ha de tirar cap a l'esquerra  i seguir  el torrent. Arribats al contrafort, ben arrambats a la dreta  trobem un pas estret amb gel viu i on només hi caben els esquís al llarg i no atravessats, el Jordi em fa veure que només podem fer un "shus" per superar-lo i després amb un flanqueig entrem directa a la vall que ens regala una pala de neu pols-encrostada.




Perdo el Jordi de vista que s'emociona amb la bona pala on en alguna raconada trobem pols una mica seca. Avui la Valleta no en té gaire de pols seca. Després de la primera pala, la vall segueix i segueix amb molt poca pendent però suficient per seguir esquiant amb bona neu crema fins a la Jaça de la Valleta on trobem una petita construcció de pedra al marge esquerre del torrent. 


Aquí la idea és rodejar pel nord tant amunt com puguem el Pic Rodó i agafar l'altra vall de pujada. Anem flanquejant i buscant-nos la vida entre matolls com a bons jabalins, fins que ens trobem amb un espadat de 20-25 metres, i tot i que hi ha alguna canal que ens deixaria baixar-hi, avui no hi ha prou neu, així que acabem de baixar seguint el torrent, descalçant 5 minuts abans d'arribar al Forcat de les Aigües.





Creuem el riu i agafem el camí d'estiu que puja pel marge dreta (cara amunt) del torrent de la Riberola i que neix a les ferestegues cares nord del Pic i la Torre d'Eina.


Caminem per aquest camí ben bé uns 20 minuts abans no ens tornem a calçar els esquís. Anant per l'altre marge es podia calçar molt abans que hi ha més neu, però assegurem el tiro i calcem just a l'alçada on comença l'estètica canal nord pel Pic Rodó.



Preciosa i solitària vall amb molt de terreny per jugar. Avui com li he dit al Jordi al cremallera, el partit es juga a la France. Pales, cims i canals per triar i remenar que donarien per muntar-hi un camp base uns quants dies.





Avui, igual que l'altre dia al Pallars, tampoc portem el mapa. Jo vaig convençut que d'aquesta vall només podem sortir pel coll entre el Pic i la Torre d'Eina (que vam fer ja fa uns anys fent el tres colls). Així que seguim sempre pujant la vall més evident i amb menys pendent.





No recordava la pujada tant llarga ni amb tant poc pendent, sobretot al tram final on si que recordo amb tota seguretat que el primer tram era ben adreçat. Avui en canvi amb bona neu primavera i sense pendents massa pronunciades, arribem a un coll, que no serà el que em pensava, i és que quan arribo a dalt, veig la vall de Núria i no el Pla de la Beguda.


Hem anat a parar al coll entre el Pic de Noufons i el Pic d'Eina i no el que està entre aquest últim i la Torre d'Eina. Quedo prou desconcertat, quasi tant com quan vas per la muntanya amb boira i et penses que ets a un lloc i quan la boira s'aixeca està a anys llum d'on et creies estar.

A mi m'hagués fet gràcia arribar fins al Pic d'Eina, però una de les poques coses dolentes que té anar amb el cremallera, son els horaris, i potser hauriem de córrer massa per agafar el de les 15:30h. Avui preferim deixar de fer un cim a canvi de poder fer la baixada tranquil·lament i tenint 30 minuts per descansar esperant el cremallera, que no arribar esparrecant per agafar el tren a les 15:29h. Deu ser cosa de l'edat.

Total, que girem cap a orient i enfilem el suau llom del Noufonts, que fora conyes, és el segon més alt de l'Olla de Núria i encara no l'havia trepitjat amb esquís. Molt satisfets del "boucle" que estem apunt de completar, només ens falta la baixada llaminera de la cara est d'aquest petit gegant.





Agafem els esquís i anem fins on creiem que hi ha un fil de neu continu des de casi el cim fins a sota el replà de sota el coll, sense estar-ne massa convençuts. Comencem a baixar per bona neu cremeta, que es deixa remenar molt bé tot i ser passades les 2 de la tarda. 



El Jordi que va més bé de quadriceps que jo (per no parlar de la tècnica de baixada) se la fa pràcticament sense parar. Trobem un fil de neu de 4 metres d'ample que ens fa xalar de valent, amb una pendent que vista frontal des de baix, sembla més del que realment és. Difícilment deu superar els 30 graus. 


D'aquí fins al final del torrent amb neu primavera d'aquelles que t'anima a agafar velocitat fins que s'acaba la festa i torna tocar a caminar per anar a buscar el trenet, avui si sobrats de temps després de fer quasi 18km i +1600m. 

Ja de baixada al tren després d'aquesta gran jornada, em ve el pensament amb una petita punxada de tristor, que em queden dues valls salvatges menys per descobrir que ahir al nostre Pirineu més proper. Què serà de l'esquí de muntanya (i de les nostres vides) quan ja no tinguem aquest anhel?




Jordi i Joel