Pic de la Dona i Bacivers

Sortida per tacar una temporada molt extranya. Poca neu i amb una o dues lesions que veurem com acaben. De moment, tot i no està del tot recuperat ni de la cadera ni del genoll, no me'n puc està i ens escapem a fer una matinal ràpida, unes de les clàssiques de costat de casa. 

Des del pàrquing superior de Vallter, pugem fins al coll de Mantet, per guanyar el cim del pic de la dona i baixar per l'embut direcció Carançà. Neu que es deixa esperrecar a trams, però força ventada i irregular en d'altres. 

A baix al replà posem pells i cap a Bacivers falta gent, no pas neu! Baixada per la pala directe que porta al estany amb el mateix nom, i baixada de nou fins al replà de baix. Tornem a posar pells per remuntar fins al coll de la Gegants i baixada directe cap a les pistes amb neu ja molt pesada, com a ha de ser en un mes de maig.

Albert, Xevi i Joel

Intent de Pic de Llauses

 L'endemà dissabte, després d'haver anat a dormir a l'Hospitalet i de donar alguna que altra volta buscant les finestra de bon temps, sembla que cap al nord hi han més clarianes i cap allà acabem anant. Abans d'arribar a Ascou-Pailheres, agafem una vall de la cara sud del Tarbseou, i nord de la Dent d'Orlú per anar a fer el Pic de Llauses.

Dia mig núvol i força ventós, però que les suaus pendents de la vall, en protegeixen dels perills i les ventades i ens permet anar guanyant sense presa però sense pausa metres ràpidament. 

Deixem enrere la Dent d'Orlú, aquella que vaig intentar fer amb esquís un dia amb risc 4 d'allaus, i que per encert nostre vam fer marxa enrere a temps...

Apunt d'arribar al Col de l'Euge, veiem uns francesos que pugen directe per un collet just a l'avant-cim del nostre destí, i nosltres com burros els anem al darrere. Mai ens hi haguessim posat pel nostre compte. Dia ventós, pendent prou forta i carregada bona nevada dels dies anteriors. Ens obren bé la traça fins a saltar a la cara est del cim. 

Els hem atrapat, just a la carena, i ara els volem agraïr tota la traça que ens han obert des del cotxe fins a escassos metres del cim. El vent port hores bufant com sempre bufa al nostre Pirineu, de nord-oest a est, i per acabar de pujar el cim, l'hem d'acabar remuntant per la cara Est. La cara Est que el vent porta hores- dies posant neu, un dia a principis de març que encara no ha fet calor i no ha pogut estabilizar les capes febles a sota del tou de neu que ha anat acumulant. 

Tot i el dia ventós i fred, i la muntanya carregada amb la pendent perfecte, per baixar, ens sentim segurs, som un grup molt nombrós, 3 dels nostres i 6 francesos. Què pot sortir malament?

Però el pic de Llauses no ens hi vol avui allà dalt, amb prou feines hem sortit del coll, que em poso a davant i quan em disposo a fer la primera volta maria, la muntanya m'escup literalment cap avall. Sense ser-ne conscient sento:

-Oju Jow!

Perdo l'equibri i comencen a passar metres i metres cúbics de neu pel meu costat que m'intenten arrossegar avall (segurament eren en realitat alguns decímetres cúbics). Els esquís em pesen, em fan molta nosa i se m'emporten avall. Per sort erem a dalt de tot de la placa i no baixa més neu de dalt....lluito com gat que patina des de dalt una teulada i clavo les urpes a la capa de neu gelada que ha quedat a l'aire lliure un cop a baixat tota la placa i aconsegueixo quedar-me uns 20 o 30 metres més avall d'on era. 

Visto no visto, amb menys d'un minut la natura fa un cop de puny a sobre la taula i ensdiu: Sembla mentida que hagueu fet cursos d'allaus. Dia fred, amb neu recent i vent que dia rere dia, ha anat carregant aquesta vessant de la muntanya...convexitat de llibre i una palarrassa de neu pols apunt per estrenar que ens cega de veure tot el que amaga.

Encara tremolant, els companys baixen fins on soc i comentem la jugada...el primer que em surt de dir és que encara no em toca marxar, no tant aviat, no ara amb la J. i en M tant petits.  

Ens oblidem de fer cim i fem una bona esparrecada fins a l'Etang de l'Etagnet. Remuntem ara si pel camí normal que hauriem passat de no haver trobat els francesos (que per cert van a fer el Balbone i aquí no ha passat res) i desfem el camí de pujada baixant per la vall de pujada, acabant de nou fent esquí de supervivència i amb un genoll més carregat que l'altra...

Avui no arribo a la furgo amb somriure d'orella a orella, però si més viu que mai.

Edu, Samuel i Joel

Pic du Pas de Chien

Amb quasi 3 mesos de retard escric aquesta piulada. 

Aquest cap de setmana m'han despertat de la letargia en que em trobava fent-me un dels millors regals que un pot rebre quan suma unes quantes dècades ja. Un regal que més enllà d'èxits i de noms de muntanyes i cims, va de les persones que m'hi han acompanyat.

Dues d'aquestes son l'Edu i en Samuel, equip car d'ajuntar últimament des de que el petit de la colla se n'ha anat a viure a unes altres contrades ben lluny d'Osona. Després d'intentar esbrinar per activa i per passiva si la carretera de Laparàn està oberta i no aconseguir cap mena d'informació, anem igualment a l'Ariège a provar sort. Sempre podrem fer marge endarrera i pujar el pic de la Mina. 

Avui, una vegada més, la sort ens acompanya i la carretera ens deixa pujar fins a cota 1000, just abans del barrage de Riet. Agafem el GR10, primer a peu durant 20-30 minuts i després ja amb neu fins als genolls on posem els esquís i intentem seguir les marques.

  

Anem trempejant la dificultat d'obrir traça amb alguna que altra branca al mig del camí, camí que no tenim del tot clar si el seguim com toca. L'Edu obra traça fonda i ens treu del bosc espès, per començar a foquejar per prats de vaques i valls més obertes. Seguim sempre pels fons de vall, deixem un refugi en un racó ídilic, d'aquells que sempre diem que molaria fer-hi un camp base de 2 o 3 dies, però que mai ho fem...

Seguim remuntant la vall, passant el Ruisseu de Calvière de banda a banda fins que comencem a veure el nostre objectiu del dia. Abans però cal esquivar l'accés al coll una mica carregat de sota el Pic de Mille Roques i un cop dalt del replà, fer la pala cimera fins dalt dels dos cims. 

Descens amb neu canviant però que es deixa remenar, i del coll, d'un en un a desfer el camí de pujada. Tram mig i final de baixada molt guarro, que acabem Ni una ànima en tot el dia a la vall, i és el que tenen aquests racons de l'Ariège i més si ens hi escapem entre setmana. 

Edu, Samuel i Joel

Vall de Galba

Primera sortida de l'hivern a les muntanyes "de prop" de casa, i no parlo d'Ulldeter ni de la Cerdanya, sinó de la Cerdanya francesa, que hi tenim ja més de dues hores bones de cotxe. Ha nevat un pam de neu a la cara nord del Pirineu i intentem aprofitar l'escassa capa dura de neu glaçada que ja hi havia a la vall de Galba, per tornar-ne a fer les delícies, després de conèixer-la per primera vegada ja farà aviat 16 anys.  

Sempre l'he tingut en un pedestal aquesta vall des de que la vaig trepitjar. Potser per lo salvatge que és, i l'accés prou "llarg" per accedir-hi, junt amb els estanys de Camporells, el fan des del meu punt de vista l'indret més autèntic del Pirineu Oriental. 

Avui, preveient que hi haurà una marabunta al pàrquing de l'Estació de Formigueres, intentem sortir una mica aviat, prou com per arribar just a temps d'aparcar a les 9, i salvar-nos de caminar més d'un quilòmetre per la carretera abans no s'acabin les places d'aparcament. 

Dia assoleiat però fred. Típic d'hivern que manté la neu ben pols allà o no l'ha ventat. Sortim resseguint el telecadira per dins el bosc fins dalt la Serra de Mauri. Molta molta gent fer esquí de muntanya avui aquí i en general a tot arreu des de fa 5-10 anys. Res a veure amb fa 20 anys, quan érem quatre arreplegats i totes les valls eren per nosaltres. 

Baixem fins al estanys de Camporells, amb alguna rascada i caiguda força important amb la neu escassa que hi trobem i un cop allà toca seguir el camí de les formigues fins a dalt del Mortiers. 

Comencem a baixar per la pala que ressegueix el rec de la Peira Escrita, fins a sota l'Estany del Diable. Neu pols seca però amb molts taurons o gel a sota. Un cop sota el Terrers, remuntem la seva pala est fins al cim, amb una mica de vent, i veient que la pala està una mica crosta/primavera, resseguim la carena fins arribar a sobre l'Estany del Diable on veiem el cel. 

Fem els que seran sens dubte els girs de la temporada. Curt però intens. Molt intens. La carenejada s'ha amortitzat de seguida i seguim baixant les suaus pales de la vall que permeten triar, jugar i remenar aquesta neu que la vida ens ha regalat avui. Un cop al pont, agafem la pista i toca el llarg retorn fins al pàrquing per completar els 23Km de ruta avui i prop de 1600m de desnivell. 

Exprimint al màxim les sortides que aquest hivern seran escadusseres. 

Dani, Xevi i Joel