Pic de la Pala de Jan

 Aquest any la Covid ens trenca la ratxa de 18 Nadals amb família a la muntanya i no hi som tots, però igualment ens escapem amb la bombolla 4 dies a Andorra a última hora.  Aprofito per fer una parell de matinals ràpides per la vall de Ransol que mai em decepciona. 

Surto amb les primeres llums després de deixar el cotxe al final de la carretera i segueixo el camí d'estiu que porta al refugi dels Coms de Jan. Amb marques i traça ben feta. La neu és dura, però no gelada i es deixa progressar ràpid. Estic encara en mode recuperació després del tastet als Alabaus la setmana passada i tornant agafar la forma. 

Disfrutant del soroll del riu i les primeres llums del dia em planto a costat del refugi i vaig buscant a quina pala li haurà tocat més el sol d'aquí una hora. M'equivoco i vaig direcció el pic de Ransol, quan els pics de Mil Menut o de l'Home Mort tenien més bona orientació avui. Vaig pujant sempre amb neu dura fins a sota el pic de Ransol, que està encarat una mica cap a SW i no li tocarà el sol fins la tarda, així que el descarto i acabo anant a buscar la Pala de Jan, gran mirador de la vall i que amb la seva orientació sud, hauria de tenir neu que comença a transformar.

Salto un parell de morros i acabo flanquejant fins al peu de la Pala. Fa pocs minuts que li toca el sol i està tiessa tiessa. Les ganivetes no les tinc i és prou adreçat, així que abans de rendir-me i fer mitja volta em calço els grampons i començo a tirar amunt amb els esquís carregats. Em passa pel cap fer mitja volta fins a 3 vegades, doncs el que creia que era neu dura, és crosta dura que no es trenca amb els esquis però si caminant. Toca tirar una mica de psciologia fins a la meitat de la pala on a una mica de replà i torno a calçar esquís i anar a buscar la part més dreta de la dreta, però que li toca una mica més el sol i puc arribar amb esquís fins al mateix cim.

La baixada directa per la pala de pujada. Neu dura, que fa treballar bé els cantos dels esquís fins a sota la pala. A partir d'allà, anar jugant amb l'orientació per trobar trams amb bona crema i el tram de bosc  espès fent una mica el senglar intentant no fer-se gaire mal. 

Al final el tram engramponat m'ha fet perdre mitja hora i completo la ruta amb 3 hores, avui m'estiraran les orelles.

L'Endemà vaig a fer metres per les pistes i pujo el pic d'Encampanda des del Tarter. Bona i fàcil neu pols dura trepitjada ;-) i com no hi pot faltar, visita familiar a la vall d'Incles.

Joel

Cresta Espadas - Posets

 Cresta Espadas Posets PD+: 

Cascada Espigantosa - Angel Orus - Tuca Forau de la neu (3080m), Diente Royo (3000m?), Pavots (3121m), Las Espadas (3332m), Tuca de Llardaneta (3311m), Tuqueta Roya (3273m), Posets (3375) - Diente de Llardana (3094m) - Espigantosa.

Aquest any encara no hem fet el 3000 de l'estiu, i com ens encantem, el tornarem a fer a l'octubre com l'any passat, així que només fa falta un whatsapp a en Xevi amb la paraula cresta pel mig que el tio s'agafa les vacances que calgui. Al final sortim a les 12:30 de Sant Julià per arribar a Eriste poc abans de les 16h on agafaem el mini-bus que puja fins al pàrquing de la cascada d'Espigantosa i d'allà amb una horeta ens plantem al refugi Àngel Orús on passarem la nit amb Media Pension obligada.

L'endemà agafem el primer torn d'esmorzar a les 6:00 i a les 6:40 ja estem en ruta després d'un esmorzar més que deplorable. Seguim el GR que porta al collada de Eriste, però just abans d'arribar al Ibon de Llardaneta, seguim unes fites a mà dreta que ens portaran amb una pujada forta pel costat del Torrent de la Llardana fins a sota mateix de la cresta.

 Aquí decidim avançar feina i anem directes al Tuca Forau de la neu (1h i 45min) i així no haurem de baixar a mitja cresta per fer-lo (crec que ens hagués fet mandra i com la majoria l'haguessim deixat).  Tornem a baixar pel camí de pujada i sense perdre més cota de la necessaria flanquegem per anar a parar directe al Diente Royo (2h 30min), inici de la cresta i que segons el GPS d'en Xevi és un 2995m...en total es perden uns 45 minuts si es fa la Tuca Forau de la neu abans de fer la cresta. Aquest és un bon mirador de tot el que ens espera, prou impressionant des d'aquí, però que al final només hi hauran un parell de passo compromesos.

Comencem doncs sempre una mica pel costat dret de l'aresta caminant-grimpant sense cap mena de complicació fins al Pavots (3h).

Del Pavots baixem al coll per un camí ben ample i comencem la pujada cap al Espadas, on comencem a grimpar amb una mica de més de ganes però sempre amb bones mans i no molt exposat. Si que trobem el pas més "complicat" de la cresta, un pas vertical de 3m de II+ amb una mica d'exposició on trobem una corda fixa.

Pas de II+ entre el Pavots i l'Espadas

Després del pas, seguim el fil d'aresta, ara més per l'esquerra i sense pèrdua fins arribar als cims d'Espadas (4h).

Aquí toca baixar i anar a buscar el pas del "funambulista", uns 5 metres de caminar per un pas "estret" però es fa sense cap problema. Per mi el tros més aèri de la cresta és precisament els metres de descens abans d'arribar a aquest pas, on si que tens pati a banda i banda i als que no ens apassionen les altures hem d'abaixar el nostre centre de gravetat.

Descens cap al pas del funambulista i últim pas de II de la cresta.

Després del funambulista, toca doncs fer el pas de II, per mi una mica més senzill que l'anterior per les bones mans que hi ha.

A partir d'aquí seguim crestejant i fem els cims que ens queden Tuca de Llardaneta i Tuqueta Roya (4h 30min) sense més complicacions i acabem de pujar fins al Posets (5h).

Aquí en Xevi hagués volgut empalmar amb la cresta que va cap al Bardamina, però va a ser que no, i anem avall per la ruta normal fins al collado del Diente de Llardana, on deixem les maletes i ens enfilem en aquest cim més que estètic i que des de la frontal sembla impossible de conquerir.

Cap problema per pujar seguint les feixes d'herbes al principi que és el tros més dret i un cop a dalt es careneja fins al cim. Diente de Llardana (6h 30min). Per la baixada, cal un mica més d'atenció però es puja i baixa amb 30 minuts.

Culminem així l'últim 3000 de la jornada i descens per la ruta normal fins a Àngel Orus i d'allà cap al pàrquing (9h) parant a una basseta a fer un banyet obligat i més que merescut després de la gran jornada. 

Xevi i Joel

Pala SE de les Borregues. Serra del Catllar

Haig de reconèixer que l'únic objectiu d'aquesta sortida és baixar aquesta estètica pala que veiem sempre pujant per la carretera de Setcases, que sovint està ben carregada de neu i ens fa venir salivera, però que pel mal accés que té, i pel risc d'allaus, fins ara no m'havia plantejat en serio fer-li una visita. 

Sobre com  abordar-la cap aproximació és ideal, la sortida d'aquesta vall un cop ets a sota la pala no és tant evident, i si no volem caminar els 4 km de pista que porten a la carretera de Setcases, cal ser creatiu i idear alguna ruta inèdita. La meva idea era, remuntar cap al collada de Fontlletera i sortir per Tregurà de dalt i per això hi deixem un cotxe a primera hora, però com vam veure, aquesta no és la millor opció per petar la PALA si és que és realment una opció. 

El cas és que acabo motivant el Jordi i en Tom, que fa molt que no els veig i després de deixar el cotxe a l'alçada de la creu de Fusta de la pista de Tregurà, anem amb l'altre cotxe fins al revolt de la Coma de l'Orri on pocs metres després podem començar a foquejar. Al pàrquing ens trobem l'Autet i en Maso que faran una altre més que digne circular pels Fajols. 

Nosaltres remuntem tota la vall de la Coma de l'Orri, apurant tant com podem pel costat dret on la neu ha transformat una mica ja, i no patina tant com la banda obaga, i aconseguim arribar al coll sense ganivetes amb poc més de dues hores. Controlem l'horari, doncs trobar la pala en optimes condicions entre les 12 i la 1 creiem que és la clau. 

La meteorologia ens respecta molt i tenim un prou bon sol que va fent la seva feina estovant les cares est i sud. La carena però d'accés fins a les Borregues té la neu molt dura, i jo que no tinc les ganivetes, la faig tota sencera amb grampons....el Jordi i el Tom, van millor amb la ganivetes.

El sol apreta i ens fa suar, però al final poc abans de la 1 som al cim. Merescut descans, estudiem la baixada, i després de fer un mos, saltem com isards per la tant anhelada PALA. 

L'entrada és prou dreta, però les condicions no poden ser millor. Neu ben compacte i estabilitzada i per sobre 2 dits de neu crema. Saltem emocionats fins a les Vetes Blanques, uns bolcs de roca prou característics on agafem aire i li prenem les mides. El descens directe pel Clot de les Borregues condueix directe a un barranc que a més a més no té neu al tram baix, així que busquem una sortida més cap al sud i decidim flanquejar per sota la Serra del Catllar i anar buscant les orientacions més assoleiades. Xalem més que la trentena d'isards que corren per aquesta vall i fugen d'aquests intrusus als que no estan gens acostumats.

Acabem escapant-nos de la pala per la dreta del torrent del Clot de Triader, no sense abans fer el jabalí de mala manera, i descalçant poc abans dels Orris. Travessem el torrent i agafem el corriol que porta directament a la pista de les Cabanyes del Catllar. Al final després de rumiar-nos-ho un parell de vegades i després que en Tom digui que ell tira avall per la pista, acabem acceptant que és la millor opció per escapar-se de la vall que no pas pujar cap al Collada de Fontlletera, doncs entre travessar torrenteres i esquivar el bosc, se'ns hi hagués fet molt tard. 

Un cop a la pista amb 40 minuts som a la carretera de Setcases, on un divendres a les 3 de la tarda, bens pocs cotxes trobem que pugin cap amunt. Al final, i al cap de 10 minuts, el primer cotxe que passa ens recull i ens acosta fins al revolt.

Tom, Jordi i Joel