Vallée de Vicdessos

Escapada familiar Nadalenca a la vall de Vicdessos, o el que es podria dir, escapada futurista hivernal del que seran els hiverns d'aquí a poc anys...càlids i secs. 

Més d'un mes sense una volva de neu i temperatura 10ºC superiors a la mitjana anual del mes de desembre al la major part d'Europa deixen un panorama dramàtic pels amants de l'esquí de muntanya i encara més pels que es dediquen al món de les estacions d'esquí.

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd...però això no vol dir que no s'acabi perdent.

En fi, aquest any muntem camp base a Vicdessos. Es podria dir que no és una de les valls més esquiables del Pirineu, però un grapat de sortides si poden fer. El primer dia anem cap al Port de Lerhs per pujar el Pic de Girantes, just davant dels Tres Senyors. Des del coll, sembla que amb 10 minuts de porteig, es pot fer amb esquís fins dalt. Així és, al cap de 10 minuts calço esquís, però 10 metres després me'ls torno a descalçar doncs sobre lo que foquejo no és neu sinó gel petríficat. Calço grampons i pujo amb esquís fins al primer coll, on veig que fins dalt al cim serà més del mateix, així que deixo els esquís allà i enfilo fins dalt amb grampons i trobant a faltar en algun tram el piolet...

No hauré esquiat, però almenys dalt del cim es pot contemplar un bon panorama. Cap al sud, els gegants Pica d'Estats, Medacorba i companyia, i cap al sud el massis dels Tres Senyors, ben diferent d'ara fa un any...

Desfaig les meves passes, recullo esquís i cap al port de Lerhs de nou.

L'endemà, deixo directament els esquís a casa i anem a investigar cap a l'estany de Soulcem, a veure fins a on ens deixa pujar la neu...passem l'últim poble...arribem a la presa....seguim pujant...travessem tot l'estany i finalment ens hem de parar....no perquè la neu ens barri el pas, sinó perquè el camí s'acaba!! Hem arribat a dalt i rastres de neu. Aprofitem per anar a peu fins a sota el coll que porta el Medacorba...el Port de Rat etc. Poc esquiable aquest racó, amb fortes pendents i segurament molt allavós. 

Aixi doncs arribats al fons de la vall, fem mitja volta i tornem al camp base, després de descartar un altre racó per esquiar un altre any.

L'endemà pinten bastos, amb cel encapotat tot el dia, així que anem a treure el cap a l'Étang d'Izourt, una altra vall ben poc esquiable en amb condicions normals. Com a curiositat, la mort de 41 obrers que l'any 1941 van morir per una tempesta de neu durant els treballs de construcció de la presa...

Més que bon retrobament familiar en una vall que esperem que l'any que ve ens regali un Nadal passat per neu ;-)! 

Pic de Front Freda cara sud-est

Igual que la cara sud del Petit Péric, que quan arribes a dalt la collada destaquen per la seva majestuositat, la cara sud-est del Font Freda és una d'aquestes que tenia pendent des de que conec el que són les pells de foca. No sempre està en condicions de fer-se, però l'estabilitat d'aquests dies, i alguna piulada de l'edu que veiem per internet, ens animen a provar sort a aquest gens modest cim.

L'accés no és el més fàcil, s'ha de reconèixer. Des del poble de porta s'agafa la vall de Campcardós fins a travessar el segon torrent (de Montfillà). Després del pas canadenc ens enfilem directe pel bosc (sempre amb esquís a l'esquena) i ens anem buscant la vida, seguint sempre no massa lluny del torrent, i un cop trobem neu, buscant les traces de la setmana passada.

El bosc no està net, però tampoc embardissat, així que tot i no ser la pujada ídilca, és practicable. Això si, si arribem dalt el pla, farem cim si o si! Ja veurem quan tornem a fer una aproximació com aquesta...

Just abans del Pla de Montfillà, calcem esquís. +350m - 1h. Canvi total de panorama i dosi d'energia. Del bosc espès, passem a unes bones pales obertes i franques, sempre amb el torrent que porta al coll ben marcat.

Gran mirador de la cerdanya, la pujada sembla poca cosa, però són 800+ des del replà, així que no ens hi encantem pas massa o avui si que se'ns hi farà literalment fosc que hem començat a les 10:30h.

Petit descans abans d'arribar al coll i l'encarem seguin les traces dels dies anterior. Adreça fort al tram final, però la neu transformada d'avui ens deixa pujar amb esquís fins a dalt del cim. Fa quinze dies vam pujar al pic veï l'estanyol, a menys de 500m del Font Freda i avui vist des de 200m més amunt.

Mina i Andorra al fons

Canal est de la Mina....primer i espero que últim rescat amb helicòpter...ja fa quasi 10 anys!

Després de 3 hores des del cotxe som dalt, dinem i a les 14h toca disfrutar d'aquestes neu ja transformada però sense passar-se. Els núvols alts l'han deixat just al punt per disfrutar de 800 m de desnivell quasi non-stop! 

Al replà apurem una mica amb esquís per dins el mateix torrent, però no tardem a descalçar i a desfer el camí de pujada pel bosc i cap a trobar el GR i el cotxe.

Eloi i Joel

Mont Né

Crec que mai deixaran de sorprendrem els racons del Pirineu Francès. Més conegut pel Neouvielle, l'Estaragne o el Campbiel, la vallée d'Aure té molts d'altres racons apart d'aquests grans 3000s. Dissabte des de les pistes de Piau veiem uns "turonets" darrere Saint Larry ben carregats de neu, on sembla que el vent no ha fet de les seves. Al vespre toca fer una mica de recerca  i resulta que es tracta del Mont Né (2147m) i companyia. Poques ressenyes per internet amb esquis trobo així que tocarà anar una mica a l'aventura. L'opció més lògica sembla que és pujar fins al poble de Bareilles i d'allà pujar per la pista fins on es deixi.

Resulta que l'accés a la pista "est interdit en hiver" però de l'oficina de turisme ens diuen que podem passar....així que pugem i pugem i sort que pugem amb el cotxe ben bé des del poble 4km on la neu a una paella ens barra el pas, però sembla que sortirem d'aquí amb neu continua. Hem arribat amb cotxe quasi fins a la Cabana d'Artigue Longue! Millor del que ens esperàvem. Calcem doncs a 1500m i ens dirigim cap al llac de Borderes completament sols. Abans del llac hem de descalçar un parell de trossos de bosc massa drets per fer amb esquís, però un cop dalt...sorpresa. Crec que no havia estat mai a un llac no gelat envoltat de neu. 

El lloc es mereix una parada d'esmorzar. El llac està a 1800m i els cims més alts del seu voltant a només 2100. Sembla un món o unes muntanyes amb miniatura, però amb moltíssimes possibilitats.

Des d'on hem deixat el cotxe fins al Mont Né, es fa una bona volta passant pel llac, però és ben merescuda. A partir d'aquí tocar flanquejar fins al Port de Pierrefite, únic tram una mica "delicat" de la sortida, ombríbol i amb la neu una mica gelada. Toca descalçar uns 50 metres per superar un ressalt de roca i de nou esquís fins al coll.

Del coll al cim no té pèrdua, prat de baques que tan bé s'esquia amb filat inclòs. Poca cosa sembla des de baix però va fent amagos d'aquells que sembla que no hagis d'arribar mai fins que finalment trobem la recompensa. 

El Mont Né és esquiable per totes les seves vessants, però sens dubte la cara més espectacular és la Sud-est, amb llargues pendents de 40-50º. Ho deixarem pels free-riders. Nosaltres avui anem de teòric passeig (de 5 hores...). Així que traiem pells i tornem cap al coll amb bona neu primavera i immillorables vistes cap al llac on hem passat el matí.

Del coll baixem directes sense tornar pel llac cap a les pales oest i posterior bosc on toca descalçar un bon tros amb neu discontinua i encrostada fins a empalmar amb la pista.

Núria i Joel