Grand Pic de Lauziere.

 Avui anem a al Massís de Lauziere, de cims més modestos que els seus veïns dels Alps, però pel que hem vist avui molt més esquiable i on es pot treure molt suc. 

El punt de sortida és Celliers (1400m), on ja veiem molt de moviment de cotxes de i gent que comença a foquejar. El nostre objectiu és el Gran Pic de Lauziere, sostre del Massís i únic que conservar un glaciar (petit) a la seva gèlida cubeta. Comencem foquejant per la carretera ja tallada que porta al coll de la Madeleine ben bé dos quilòmetres fins arribar al revolt on comencem a remuntar per la vall que porten a les Agulles de la Balme. Això és el Bastiments d'aquesta part dels Alps, potser 100 persones pujat per la vall i evidentment traça més que feta.

Anem guanyant alçada i veient que les múltiples opcions que es van obrin. No tenim massa clar el camí a seguir, però seguim amunt i tombem cap a l'esquerra amb el que sembla la traça que va a buscar el Col de la Valette (2400m). 

Seguim remuntant fins al coll amb un paisatge de somnis. Allà fem un flanqueig per plantar-nos al Col des Aiguillons i perdent 50m de cota ja som al peu del glaciar apunt per encara l'última pujada.

La pujada pel glaciar no té gaire més secret, no és molt dret, però no tenim clar com acaba de remuntar fins al cim final. La ressenya que havíem trobat no deia que fos especialment difícil. S'arriba a la part dreta de dalt del glaciar (2700m) i queden un metres finals d'aresta nord molt exposats cap a la vessant oest on no val caure i amb algun tros de rampa que supera fàcilment els 40 graus (PD). L'Eloi no té grampons, i jo si però no el piolet. Veiem que algun francès s'equipa amb corda i tot per remuntar el tram final, però nosaltres després de fer una amago d'intentar-ho, decidim deixar-ho aquí i feinades tenim per desfer el curt tram que hem fet. Avui toca assegurar el retorn a casa i renunciar a aquest últims metres fins al cim.

Ara ja només toca baixar per la vall veïna a la que hem pujat, la combe de la Valette, primer amb neu bona, pols a tram inclús, però més avall tornem a trobar crosta i una mica de primavera fins arribar a la carretera on toca remar prou i esquiar alguns allaus de fusió fins arribar al cotxe.

Eloi i Joel

Pointe de la Réchasse

 Un any mes passant el Nadal amb família al camp base de Pallud (Albertville). Setmana de sol amb les muntanyes ben carregades de neu. 

Aquest any tocarà descobrir un parell de vall noves, la primer prou lluny del camp base, buscant fer un 3000 i un racó que em ressona prou com és el coll de la Vanoise. És el dia de Nadal i ens acostem fins a Pralognan la Vanoise on ilús de mi he vist que hi ha un pàrquing a la base del telesiege Genepi on pretenem començar la sortida a cota 1700m. Al arribar a la base del poble, estan força colgats de neu (1400m) i seguim el maps que en diu que hem de seguir pujant fins a nostre pàrquing objectiu, però quan hem d'agafar el trencant de la carretera que puja a dalt, sorpresa, és una pista d'esquí! Toca deixar el cotxe i decidir si comencem a pujar des de 1400, o agafem els telecadires de randonée. Com que els dies no allarguen i volem fer cim, decidim pagar forfait per agafar dos telecadires i que ens deixin al refuge de Barmettes on comencem l'excursió (cota 2000m) amb fred viu d'hivern.

Comencem a remuntar la vall que porta al refugi del Col de la Vanoise fent la volta a l'Aigulle de la Vanoise. Una vall força planera que que per pujar van prou bé, però que no és el que busquem per les baixades a 700Km del Pirineu.

Passem el coll de la Vanoise i agraïm el sol, i seguim flanquejant fins al mateix refugi. Ens pensàvem que tant al llarg del camí com aquest grandissim refugi estarien plens de gent, pero ni una cosa ni l'altre i el refugi està no guardat, però quina part no guardada. Menjador amb estufa i sacs de pelles i habitacions i lliteres per parar un tren, com els d'aqui a costat de casa...

Des del refugi i després d'una parada tècnica per esmorzar, ja visualitzem el nostre objectiu, el glaciar de la Vanoise - Roche Ferran i la Pointe de la Réchasse.

Anem guanyant alçada, sense saber massa com salvarem el fort pendent per pujar sobre la cubeta glacial. Anem seguin el que semblen unes traces de fa dies, fem llaçades dretes pel costat de la morrena glacial i amb una mica de flanqueig ens plantem al mar blanc i immens just quan els rellotjes marquen la cota 3000. En teoria falten només 200m de desnivell, però ens costaran una bona hora de temps fins a tocar el cim, fent primer el glaciar ben pla i finalment un flanqueig per la carena per arribar al mateix cim amb esquís als peus.

3212. Vistes que ens fan sentir vius i satisfets de ser aquí dalt després de quasi 4 hores. Descans merescut per contemplar, gran part dels Alps francesos amb la cirereta de veure el Montblanc i allà lluny el Cervino.

Traiem pells i avall que la baixada és molt llarga. Primer pel glaciar força pla però que es baixa bé amb neu ventada. Més avall trobem neu encrostrada de la pluja a cotes altes. En comptes d'anar cap al regugi d'on venim, decidim tirar una moneda a l'aire i ens llancem cap a la vall veïna d'Arcelin on sembla que tenim un descens més directe i va a parar igualment a les pistes de Pralognan. 

A mesura que anem perdent cota, inexplicablement o contra tota lògia, la neu va guanyant qualitat troben bona polsarraca fins a fons de vall. Descens molt recomanable tant per l'esquí com per les vistes i que millor encara ben a l'esquerra si no es vol recular en algun lloc d'espadat o fer una mica de barranquisme en l'últim tram. 

Al final ho salvem amb nota i un bon tutte de quilòmetres que acaben sortint. Si no fos per la crostra del tram alt, podríem despedir-nos dient que ha estat una sortida de 10!.

Eloi i Joel

Pic de l'Aiguillete

 Passem el pont a Saint Lary Soulan i una any més mirem de combinar muntanya i família. Sortida ben matinal des de la boca nord del túnel de Bielsa. D'aquí ja coneixia de fa 15 anys la part més oriental amb el cim del Batellance, però ara anem cap a la dreta i el Pic de l'Aigullete, un cim aparentment fàcil i ràpid. 

Molt poca neu a la part baixa que ens obliga a portejar uns 10 minuts. Després ja fins al coll amb esquís seguint i al coll descalcem per acabar de pujar amb grampons i piolet fins al cim després que en Samuel tingui ganes de fotre-li per la directe. Molt bona baixada malgrat l'escassetat de neu amb bona pols a sota el coll i fent esquí sobre herba a l'últim tram que aconseguim esquiar fins a la mateixa carretera.

Samuel i Joel

Pic Lentilla i Campbiel per l'aresta Lentilla

Aquest cap de setmana he tornat a la vall de Saint Lary Soulan. Fa 4 mesos vam tancar en aquesta zona la temporada "d'hivern" quan s'acabava la primavera anant a la zona del Neouvielle, però aquest dissabte m'han vingut al cap les vacances familiars del Nadal del 2008 i en especial de la sortida a la Vallée de Badet. 

Aquests paisatges salvatges i aquest records, m'han servit per mirar una mica enrere i veure què ha passat en aquests últims 15 anys, i és que en fa ja més de 15 que intento plasmar en aquest blog el que és la meva vida (o un dels grans pilars d'ella). Satisfet de tots els bons moments que he passat a les muntanyes amb família, bons amics o en solitud, espero seguir-ne gaudint i trobant temps i ganes per deixar-ho plasmat amb unes paraules i imatges. Relats i imatges que em transportin d'aquí unes dècades de nou el que ens han transmès les muntanyes a qui les vivim així i ens n'adonem com de ràpid passa el temps i com d'important n'és viure'l cada dia.

Divendres tarda, agafem un ticket comodí familiar de 24h i després de 400km al cotxe, tirem la tenda a escassos 10m del telecadira de l'estació de Piau-Engaly i intentem dormir unes hores fins a l'albada. Alguns ens despertem 100 vegades durant la nit i donem mil voltes. D'altres dormen com socs i mòmies sense moure's ni un cm. En qualsevol cas, poc després de les 7 ja estem enfilant el camí que ens porta al Port de Campbiel. Veiem llums, paisatges i colors de la pel·lícula del senyor dels anells mentre creuem els dits perquè el dia s'aguanti.

Un cop al coll, ja enfilem cap al primer cim del dia. Lenquo de Capo, des d'on veiem amb tota la seva majestuositat,  l'aresta que ens separar del Pic Lentilla. Com moltes ens passa, des d'aquí sembla que no hi hagi camí possible per arribar al destí d'avui, però poc a poc anem remuntant i gaudint d'aquest fàcil i una mica descomposta aresta (PD), on en algun punt s'ha de salvar algun pas de segon (o això diuen les ressenyes).

 

Nosaltres tardem unes 4h hores des del pàrquing fins al Pic Lentilla 3157m (que no tenia!) i després falten un 10 minuts més caminant fins al tant desitjat per alguns Campbiel. Jo ja l'havia fet amb l'Edu a les nostres joventuds i amb esquís per l'altra banda, però això és el que tenen les muntanyes, que les pots pujar per totes bandes i diferents condicions, que cada vegada les vius i veus diferents. 

Fotos de cims i tornem fent circulat per l'Hourquette de Cap de Long i avall cap al Pla de Targo, per un camí gens evident (o si, però nosaltres a mitja pala hem perdut les fites i ens hem hagut de buscar la vida fins a baix).

Baixem fins a cota 2400 i remuntem ja fins al coll de Campbiel on hem passat fa unes hores, pel camí que puja de Gèdre. Últim mos contemplant una marmota poc esquerpa mentre tracem somnis de rutes hivernals amb esquís per aquestes valls. I és que encara ens queda tant per descobrir...

Del coll al cotxe desfem el camí del matí i ens acaben sortint prop de 18 km i 1700m de desnivell.

Xevi, Samuel i Joel