Tuc de la Cigalera, Cap de l'Estany Pudó, Tuc deth Rosari i Tuc del Muntanyó d'Àrreu.

Arriba el cap de setmana. Per poder-nos moure legalment ens vam apuntar a la primera cursa que vam trobar a la web de la FEEC i al final ens animem a fer-la i ens  acaba servint d'excusa per escapar-nos tot el cap de setmana. 

Fem una mica de trampes i marxem 15 minuts abans que s'acabi el toc de queda. A les 5:45 del dissabte sortim de la Pascual i a cremar gasoil per la c-25. Sembla que s'ha acabat aquella època que marxàvem tot el cap de setmana i els divendres a les 5 de la tarda ja estàvem en ruta. Ara toca matinar fort i sortir 12 hores més tard, doncs amb la canalla, les nits a casa guanyen valor. 

Volem aprofitar el dia, doncs per la cursa de demà no sabem massa què acabarem fent. Per avui ens hem mirat una mica d'on sortir, però no massa cap a on anar. Sense mapa i sense ningú que ens esperi a casa avui, acabarem traçant la que serà sense cap mena de dubte una de les rutes més autèntiques i salvatges de les últimes temporades.

A les 9:15h arribem al Port de la Bonaigua quan el sol ja fa hores que transforma la neu. Saludem en Jaume i la seva companya que sembla que van cap allà al Tuc de la Cigalera com nosaltres. Només sabem que hem d'anar fins al Tuc de la Cigalera i un cop allà, en Valls ens ha dit que ens deixem portar.

En plena temporada hivernal, gran part de l'estació de Baqueira Beret està tancada i fa posar una mica la pell de gallina, però és un regal per nosaltres. Agafem la pista d'esquí deserta i enfilem pel barranc que ens deixarà a la collada del Muntanyó sense cap mena de dificultat. D'aquí anem per la carena cap al primer dels cims del dia, primer amb neu prou dura que ens fa apretar una mica les dents, mentre mirem bocabdats el mar de muntanyes blanques que ens rodegen. Aquí les opcions son infinites i entenc quan em van dir, tu puja al Tuc de la Cigalera i deixa't anar. 

Aquest Tuc té unes pales est ben llamineres. El sol a aquestes hores ens les està deixant al dente. Veníem amb la idea que trobaríem polsarraca, però al final per on lliscarem gran part del dia serà moqueta de la bona. No és un excel·lent però li donarem un notable prou alt.

Xalem de valent. Baixem i baixem sense saber on anar, només sabent que volem traçar i traçar. Al final posem el fre de mà abans d'arribar a la Bassa de Boscàs i fem el primer canvi de pells de la jornada. Avui en seran 7! Seguim rumb cap a l'Est doncs hi ha un cim que ens fa gràcia i l'enfilem per la carena pensant-nos que és el Cap de Comials i somiant que baixarem al cara nord amb polsarraca. Mentre enfilem la carena, ja veiem que de lo segon res de res. Neu gelada que ens fa xerricar els esquís i desistim de baixar-lo per la nord. La cara est sembla que té més bona moqueta i sense pensar-nos-ho gaire saltem com dos isards que viatgen lliures per la muntanya mentre allà lluny a l'horitzó entre el mar de muntanyes veiem el Tuc deth Rosari. 

En Samuel que diu que avui és un d'aquells dies que no que no s'acaben mai i que el Rosari pujarem.

Nosaltres ens deixem portar per les canals de Rialba, pendents que cada vegada  s'ajauen més fins que ens deixen als Clots de Rialba. 

Els Clots de Rialba és un d'aquells indrets del Pirineu que sembla que el temps s'hagi aturat i que volem a la vegada aturar-nos amb ell i quedar-nos eternament aquí.

Repostem gasolina per primera vegada i canviem pells per segona. Canviem el rumb i enfilem per la vall que ens deixarà a l'Estany Pudó on ens tornem a creuar en Jaume i ens confirmen que no hem fet el Comials, sinó que sembla que és el Cap de l'Estany Pudó. No passa res. Sempre està bé deixar un cim pendent i tenir l'excusa per foquejar per Riabla i les seves canals de nou un altre dia.

Travessem l'estany i enfilem el torrent com si volguessim pujar el Muntanyó d'Àrreu, però sense arribar-hi ens desviem a la dreta per pujar el segon coll ben adreçat i amb unes bones voltes maria canviem de vall i se'ns obre un altra paradís davant nostre. Garrabea. 

Travessem el llac, repostem per segona vegada i posem pells per tercera. Fem una bona pausa doncs ja portem uns quants quilometres. El Tuc deth Rosari ja sembla més aprop. Ara el que sembla lluny de veritat és d'on venim...però avui sembla que el dia no es vulgui acabar i les forces tampoc. 

Un altre racó tant pintoresc com solitari.

Al final amb la conya ja estem enfilant la pala del Rosari. Ben entrat al migdia les pells ens diuen que la neu comença a estar xopa, però prou dura que ens permet lliscar amb rapidesa. Amb menys d'una hora, ens anotem un tercer cim que guanyem pels seus suaus lloms orientals.

Estem molt lluny del cotxe i de tornada allà voldríem fer el Tuc del Muntanyó d'Àrreu per la cara oriental que hem vist pujant l'últim coll. Des d'aquí dalt però, sembla una piràmide i per la nostra grata sorpresa veiem unes traces que brillen a la seva cara nord. No ens ho acabem de creure, però acabar la jornada pujant per la nord del Muntanyó d'Àrreu seria la cirereta del pastís. 

Ens llancem per la palarrassa des del cim mateix i tornem a baixar quasi fins l'estany de Garrabea on trobem unes traces que ens estiren cap al coll que ens permetrà atacar l'últim cim del dia per la seva cara nord. Forqueta d'Àrreu on trobem els segons sàpiens sàpiens de la jornada i els agraïm la bona traça feta.

Traiem pells per cinquena vegada ja per baixar un curt tram de coll de 100m i encarar així l'última pujada del dia. Ens hi falta un petit toc d'alpinisme a la ruta i com qui no vol la cosa acabarem amb una mica d'emoció la jornada.

Als últims metres acabem posant grampons i amb una neu prou tova, ens deixa pujar força bé fins a l'avant-cim just quan veiem els núvols que se'ns tiren a sobre i arriba el canvi de temps ben puntual.

Deixem els parracs aquí i acabem de carenejar fins al darrer, ara si, cim de la llarga jornada. No tardem gaire doncs el sol comença a tombar, es fa tard i vol ploure o més aviat ventar i nevar.

Descens per la cara oriental del Muntayó amb neu ja que torna a transformar un cop el sol s'amaga i entra el vent i el fred, però que encara ens deixa remenar una última bona pala amb vistes de nou al Estany Pudó. Si aquell del principi de la jornada que hem contemplat ja des de tots els angles. 

No aconseguim arribar al primer coll de la  jornada sense posar, per setena vegada avui, les pells. Aguanten com unes campiones! Últims 50 m d'ascens abans de deixar-nos anar sense encantar-nos pel torrent que hem foquejat a primer hora, per arribar al pàrquing ja desert i és que avui tanquem la jornada quasi a les 18h, amb mitja marató a les cames, quasi 2000m+ i el més important, un somriure d'orella a orella.

Samuel i Joel