Ara farà un mes i mig que em vaig adonar definitivament que a la Vall d'Aran mengen apart i mira que escric aquestes paraules sense haver tingut la sort d'haver tastat el powder sec del qual tantes piulades n'he llegit.
Fins a 3 caps de setmana hem hagut d'aplaçar aquesta exigent sortida, esperant trobar unes condicions de meteorologia i estabilitat que ens donessin la tranquil·litat d'afrontar aquesta travessa amb les garanties suficients per xalar com ho hem fet.
Dimarts 18 de Febrer comença a treure fum el grup de whatsapp. La meteo pinta bé i el mantell sembla que es mantindrà estable. Em començo a esverar doncs miraculosament, a l'Edu no se li casa ni el gos, ni té calçotades, ni curses de raquetes ni compromisos varis d'aquestes que últimament té. L'Edu, l'escalador convertit en esquiador de muntanya. El nostre obridor de vies sempre amb un somriure a la cara.
L'Adrià que també porta temps esperant per fer el Mauberme no dubte ni un moment en apuntar-se (bé bàsicament ell és l'engranatge de la màquina, inventor i coneixedor d'aquesta ruta i el terreny).
Falta però per mi, una peça clau a l'equip, la veu de l'experiència i la serenitat, la precaució i el saber mantenir el cap fred quan els altres el tenim calent, la perseverança de lluitar a la muntanya a la vida i al refugi quan de llenya humida i 4 draps aconsegueixi fer foc i escalfar-nos de la freda nit a les faldes del Mauberme. Aquest és en Sami.
Finalment un servidor, el pesat que s'encarrega de convèncer tots el membres de l'equip per embrancar-nos a una aventura com aquesta. L'esverat que li donen dos piolets i només veu carenes per fer tic tac tic tac tic tac o que veu una canal i és el primer en tirar-s'hi de caps, però que un cop és dins se n'adona que li falta nivell i sobretot confiança per segons quines pendents i n'ha de baixar un bon tros fent l'escaleta.
Divendres 21:
Necessito més d'una vintena de mails per acabar de convèncer en Samuel que s'apunti, i fins a una hora abans no m'envia un missatge amb la confirmació que el passi a buscar a les 8 del vespre per Roda. Poc abans de les 10 ens trobem amb l'Edu a Tàrrega i gas cap a Vielha on arribem passades les 12. Muntem la furgo i a dormir unes horetes ben capicuats.
Dissabte 22:
A les 8 del matí ens passa a buscar l'Adri. Pugem amb dos cotxes cap a la Bagergue, deixem la furgo al final de la pista i cap a Beret falta gent. Carreguem motxilles a tope, que dur serà aquest cap de setmana carretejant 15Kg? a l'esquena. Comencem el descens cap a Montgarri sense pells i de seguida trenquem a l'esquerre, cap a la vall que culmina al cim del Malh de Bolard.
Després d'un primer tros fent una mica d'esquí de supervivència pel mig del bosc, la cosa es comença a aclarir i anem avançant tranquil·lament disfrutant del pastisset que tenim al nostre voltant.
Superem un tram encaixonat escombrat per una no menyspreable allau de fons, i veiem ja més a prop el nostre objectiu del dia. El Malh de Bolard (2.750m). El sol comença a apretar i es comencen a fer uns pans de campionat a sota les pells. Per sort tenim el veterano a l'equip que ens treu una cremeta i sense adonar-nos ens plantem a sota la pala cimera.
Primeres divergències a l'equip. Uns tenen ganes de deixar el fato de les motxilles a sota i pujar lleugerets per tornar després de fer cim a buscar els trastos. Uns altres diuen que prefereixen pujar carregats com mules i baixar pel llom occidental i fer-ne via cap al Tuc der Òme. Un altre va molt encès i vol deixar els trastos a baix i enfilar-se per la cresta oriental del Malh de Bolard amb els piolos (al seu cap ressona: tic tac tic tac tic tac - cim!).
L'Edu i en Sam pugen amb el pes cap a dalt i amb l'Adri decidim deixar sacs, esterilles, fogonets, menjar i plumes a baix. Hagués deixat també els dos piolets però l'Adri em diu que els agafi que no sabem el que ens trobarem....i jo li dic que si em fa agafar els piolets haurem de pujar per la cresteta oriental.
Tal dit, tal fet. Mentre aquell parell s'avancen per anar a trencar la crosta de la pala de l'esquerre, els altres dos enfilen cap a buscar la cresta oriental amb un flanqueig d'accés al coll bastant exposat i que només s'ha d'afrontar amb neu ben assentada.
Comença a córrer l'adrenalina per la sang. Unes bones celles al cantó francès...i un bon cangueli..només de treure-hi el cap ja veiem la timba de més de 1000m!! Anem avançant per la carena sempre pel cantó català fins que arribem quasi a sota el fil d'aresta que condueix al cim. Toca carregar esquís, grampons al peus i piolos a les mans. Després d'un primer tram lateral, comencem a pujar amb un peu a cada costat de la frontera.
La cosa es va animant, i després d'un primer tram entretingut, la pala - cresta es redreça superant tranquil·lament els 50 graus i amb un bon tobogan a sota.
Tal i com deia en Covey: The greatest risk is the risk of riskless living. Això és l'oxigen que ens corre per les venes, que ens fa desconnectar de tot i de tothom i que ens obliga a concentrar-nos amb cada pas que fem, amb cada respiració. Com molts cops a la vida, no podem mirar enrere, hem d'aixecar el cap i mirar endavant. Seguir lluitant. Aquest és l'únic camí que tenim avui. Aquest és l'únic camí que tenim a la vida.
Uns metres més de tenir tots els músculs amb tensió i comencem a veure la creu. En Sami i l'Edu fa rato que ens esperen i comencen a tenir fred. Fem la foto del nostre primer cim del dia, traiem pells i cap avall.
Els companys van directes avall pel llom, l'Adri i jo ens busquem la vida per baixar a buscar la meitat de la maleta que hem deixat a baix i encara salvem el descens amb prou bona neu.
Un cop tornem a carregar les motxilles, són ja passades les 3 de la tarda. Encara ens queden uns 300m fins al Tuc der Òme, baixar fins quasi a baix del llac de Montoliu i remuntar 150m més fins al coll dels Urets...més valdrà que no ens encantem.
Arribem al Tuc der Òme (2705m) i la boira ens engoleix. No veiem res i només tenim la referència de les traces dels nostres companys que van davant i que intentem seguir a les palpentes. Donem unes quantes voltes i no tenim massa clar el descens ja que tenim un bon barranc sota nostre i hem d'aprofitar les aclarides per intentar-nos orientar. Al final veiem la llum i fent un flanqueig ens plantem a sota el coll d'Urets ja passades les 6 de la tarda i amb les últimes llums del dia ja veiem les z's que ens condueixen al acollidor refugi.
Sense cap mena de dubte un dels millors refugis lliures del Pirineu. Molt ben conservat, amb espai ideal per 4...8-10 si molt m'apures. En Samuel descobreix el seu segon ofici, fer foc a partir de matèries amb un 200% d'humitat, l'Edu també...és el nou xef dels Urets...2 hores fonent neu per poder-nos hidratar. L'adrià treu el trípode i comença a fer espectacle nocturn amb la càmara mentre en Joel intenta recuperar la sensibilitat dels dits del peu glaçats.
Això és l'autèntica essència de l'esquí de muntanya. Dos sobre les banquetes i els altres dos a terra, passem la nit somiant amb l'ascensió que ens espera demà i el que serà la cirereta del nostre pastís.
Diumenge 23:
Ens aixequem a les 7. Fa un dia radiant i els primers rajos de sol il·luminen l'objectiu del dia i ens donen forces per tornar-nos a carregar aquests morts a l'esquena i seguir la ruta.
Comencem sense pells amb uns primer girs per activar-nos les cames adolorides del dia anterior.
Posem pells i anem a buscar la cara sud-oest del Mauberme. Vistes d'àliga cap a les Maladetes.
Això d'anar carregats com mules no ens barrufa, així que fem un forat a la neu i deixem la mercaderia innecessària per atacar el cim. Comencem el flanqueig per anar a buscar la canal, que requereix de neu ben estabilitzada doncs són uns 500 - 600 m per una pendent d'uns 35 graus. No tenim massa clar quina és la canal d'accés, així que tirem fins al final i pugem per la pala que porta a la cresta N del Mauberme. Esquís a l'esquena i piolets i grampons a les extremitats i gas amunt que encara queda adrenalina per cremar.
Neu amb bastant bones condicions, només un xic dura als últims metres d'accés a la cresta que fan xerricar els metalls. Ens pensem que som a dalt, però encara ens queda un rato de guerra.
Tornem a tenir una timba de més de 1000m cap a la vesant francesa. Arribem a un petit coll, on sembla que hi ha la veritable canal d'accés i ens mirem els últims metres. Sembla que no ens regalaran res.
Primer un tros estret amb cornissa maca cap a frança i després un resalt de roca que ens dona menys guerra de la que semblava inicialment i ens plantem a dalt. L'adri diu que vol guanyar el concurs de videos d'aquest any i es queda al coll a documentar-ho tot.
Grandíssim mirador de la Vall d'Aran i França on un pot comptar tantes muntanyes com estrelles al cel a la nit!! Gran bo a dalt però no ens encantem o refredarem el camaraman.
Ens tornem a reunir els 4 i decidim per on baixar. De nou, tornem a fer les tries d'ahir. En Samuel i l'Edu desfan la cresta i van a buscar la pala que hem pujat. L'adri i jo no ens en podem estar de saltar per la canal que baixa directe.
Una vegada més em toca convèncer a l'Adri..nosé perquè té dubtes si un cop dins la canal, mentre jo em faig caca a les calces, ell amb tres giros es planta a baix i li toca esperar al cagadubtes un bon rato.
Neu dura i una mica encrostada a la canal d'un 45? graus continus...que després d'estudiar-la i fer una mica l'escaleta em deixa fer alguns girs. Un cop a baix i ja amb la pendent més suau, toca disfrutar de valent i directes cap a buscar el nostre rebost mentre esperem aquell parell que facin les delicies baixant la palarrassa de pujada.
Tornem a carregar els trastos i flanquegem fins al coll de Mauberme. Descens agraït fins al llac de Montoliu i seguim baixant sempre una mica enlairats pel marge dret sense intentar perdre massa cota fins que arribem al refugi de baix disfrutant d'una bona neu transformada.
Per fi trobem aigua de veritat i no el líquid que hem estat bevent tot el dia amb gust de sobre de pasta al pesto combinat amb sopa de fideus i infurelax del vespre anterior.
Després de conversar un rato amb uns francesos que han fet una interessant circular a l'Armeros, agafem la pista que porta directament a la Bagergue i no sense tenir de descalçar els esquís un parell de vegades arribem a la furgo cap a les 3 de la tarda amb un somriure d'orella a orella ;-)!
Per quan la pròxima escapada a la Vall...?
Adrià, Edu, Sam i Joel
