10 anys m'ha costat de paciència, esperant bones condicions i bona companyia per atacar amb esquís finalment la Pica d'Estats. No va ser feina fàcil, ni convèncer en Samuel (una vintena de mails el matí de divendres, entre trucades a Benasque i consultes de butlletins, quina eficiència laboral!!!), doncs ell tenia més ganes d'anar al Tempestades, però els guardes del parc diuen que la pista no està neta encara....bien!!!!
Sortim de bon matí amb en Russi, en Samu, la Gemma i un servidor, que cap a l'Ariège hi falta gent. No volem anar-hi tard, doncs el refu no està guardat i només té 20 places. Arribem al pàrquing de l'Artigue tot contemplant el contrast del verd frondós dels arbres ja brotats i blanc de les muntanyes.
Al final sortim amb esquís a l'esquena a la 1 del migdia i després de creuar el riu, agraïm endinsar-nos al espès bosc ja que la cleca de sol, tot i que hi ha uns quants núvols, és important. Per la nostra grata sorpresa, ens podem calçar esquís cap a la cota 1500, una mica abans de sortir del bosc..uns 45min de porteig.
La neu, no cal dir-ho, és pastosa a més no poder. La pujada no té cap dificultat, pendents/flanqueig suaus fins a sota el refugi on fent 4 voltes maria dretes ens hi plantem amb tres horetes.
El refugi està en molt bones condicions, 20 llits, matalassos i mantes, i un petit raconet per poder cuinar i menjar. Concentració de catalans avui al refugi, doncs som 4 grups de catalans i un francès que ha vingut amb transport públic des de casa fins a tarascón, btt fins a l'Artigue i cap a Pinet amb esquís. Olé tu!
L'endemà els més matiners d'aixequen a les 5..nosaltres ens comencem a activar a les 5.30 i a pujar per l'esquerra del estany a les 6.30 passades. Seguim la traça del dia anterior i en un moment ens plantem al inici del flanqueig. Tram teòricament més delicat de l'ascenció a la Pica d'Estat per la vessant francesa. Per sort per la nostra seguretat, i per mala sort pel nostre plaer, la neu està encara molt tova del dia anterior, i el risc de caure a dins del barranc és quasi nul...i si existeix és perquè el flanqueig està ple de bolos, de purgues i allaus de fusió dels dies anteriors.
Arribats al llac, el Semsei que es nota que va fer els deures divendres, ens recorda que hem d'anar per la canal i no pel camí d'estiu, per on han anat tots. Oh mestre Sam que fi que estàs a vegades ;-)!! Mentre pugem la dreta canal amb voltes maria sense més problemes, observem com els altres, que han escollit el camí d'estiu les passen putes, i no poden badar. Tal i com marquen els llibres, no es recomana passar pel camí d'estiu a l'hivern, doncs aquest últim tram de flanqueig acostuma a està bastant placat. És molt més fàcil seguir per baix.
A partir d'aquí seguim progressant tranquil·lament i sense presses. Bé, això no ho pot dir en Russi, que ell més que ningú s'hi deixa la pell del peu literalment, ja que les botes noves li estan amargant la jornada. A mesura que anem guanyant alçada, la boira en va perdent i de cop ens trobem engolits allà al mig, els osonencs, els ripollencs i els manresans, avançant a les palpentes fins que de cop anem a petar al coll. S'ha fet ràpid i tot!
El temps fa pena, per no parlar de l'estat de la neu, però diuen que l'esperança és l'últim que es perd. (jo aquí al coll ja la tenia mig perduda, però per sort, els companys estàn més afamats que jo de tatxar un nou 3000, i ens enfilem en 20 minuts al cim del Montcalm). Recordo de fa 4 anys que hi havia un abric de pedres al cim, i quan hi arribem, el gps d'en russi ens confirma que som a dalt del pic du Montcalm.
Retirem ràpid, doncs el fred apreta i arribat al coll tornem a parlar de què fem. Jo personalment, no és pas el primer cim que faig amb aquestes condicions (el Neouvielle el vam fer tant a la pujada com a la baixada tot amb boira, i si bé puc dir que he estat al cim, hi hauré de tornar perquè no sé ni quina cara fa) i si no hagués tingut un companys ben encesos de muntanya, ja els hi hauria fotut avall. Però mira que són mesells aquests de Roda, que a la que em despisto ja els hi foten carena amunt cap a la Pica. Ens mirem amb en Russi, i els hi anem darrere. Hi ha ben poques possibilitats que s'aixequi el dia, però per si les mosques, em carrego els esquís a l'esquena, que si porto 10 anys esperant per anar a la Pica amb esquís, és per fer-lo amb esquís! Seguim les traces den Sam i la Gemma, i al cap de 10 minuts ja em puc posar els esquís. Hi ha unes traces antigues que va fent voltes maria, i de cop em trobo al coll, a escassos 30 metres del Pic Vergaduer, que coronem a l'instant que el cel blau s'obre momentàniament. Falsa alarma. Es torna a tapar.
Baixem fins al coll, deixo els esquís i carena amunt, on ens creuem amb en Sam i la Gemma que ja han fet el cim. Pocs minuts després hi arribem en Russi i jo, però no es veu ben res, malllamp. Un parell de fotos i cap avall.
Nosé si és l'alçada o què, però de cop veig visions, i fot una acalrida que quan tinc els esquís posats i apunt per baixar, veig fins al Montcalm...això és un d'aquells moments........OH MY GOD!!
Abans que es torni a tapar em tiro de caps cap avall, i faig el que puc amb aquesta neu mig pols, crosta-transformada, i vaig baixant fins a cota 2900, on decideixo esperar els companys que tornen al coll a buscar els esquís.
Mentre espero aquells que en tenen per rato, alguna cosa dins meu es desperta i em diu que que coi i faig allà estirgassat tenint aquell llam de pala davant meu que s'alça fins als 3143m. Torno a posar les pells, deixo els trastos i trec tota la ràbia que tinc d'haver-nos passat casi dos hores foquejant dins la boira, i quan me n'adono ja tornoa tocar la creu. Ara si per veure un bon paisatge i esperant que la pròxima vegada que faci aquests passos, sigui al cim més alt d'un nou estat d'Europa...
Torno a fer la pala de super neu pols-crota-primavera fins a sota el coll on em trobo els compis. En Russi ens deleita amb el seu super telemark, com si ho hagués fet tota la vida tot baixant cap als estanys, mentre els altres feines tenim a no trencar aquesta fina crosta que hi ha...
Arribats al llac, fem el flanqueig, un amb esquís sense pells, i els altres descalçant un trosset, i acabem de baixar fins al Refu, on recollim els trastos i sense entretenir-nos baixem cap al pàrquing resseguint el camí fet el dia anterior, amb neu tant o més pesada, però que encara, insaciables com som, disfrutem de valent.
Apurem tant com podem amb esquís, carreguem esquís i en mitja horeta ens plantem a la presa, on no ens podem estar de renovar les cames i cap a casa.
Gemma, Sam, Russi i Joel
