De nou tornem a tenir uns dies seguits de festa i planegem alguna travessa. La que fa anys que ronda pel cap és la de carros de foc, però després de rumiar-hi bé, no hi veiem massa la gràcia al fet de fer tants de quilòmetres si quasi hi ha més neu a costat de casa. Així doncs, deixem que en Sam ens mengi l’olla i ens enganya per anar a fer el Canigó. Està clar però, que el canigó tampoc està molt aprop de casa, són unes tres hores de cotxe, o sigui que decidim anar-lo fer des de Núria encara que hi tardem 3 dies!!
Així doncs, el 2 al matí anem cap a Ribes a buscar al cremallera, sempre apurant i arribant a Ribes estripant, aconseguim agafar el primer cremallera a Ribes Vila.
Al cremallera, algun que altre domingueret ens mira, ens mira les motxilles, i ens tornen a mirar...i es pensen que sóm uns marcianos o quelcom per l’estil...bé..deixem el cremallera amb el cel tapat i mirem cap al NouCreus i no es veu.Hem començat la travessa, ja no hi ha marxa enrere o sigui que anem amunt i enfilem cap al Noucreus.
A mitja pujada, la boira se'ns tira a sobre. Al principi aconseguim seguir unes traces d’esquí que, però poc després és tant intensa la boira que en perdem el rastre per complet. Anem pujant a les palpentes, i per assegurar el tir
o anem fins a la carena est, per tal de resseguirla fins a les creus.
L’Edu no ho veu clar, una mica de pati a banda i banda, es posa el grampons, jo intento seguir encara amb esquís quan de cop topem amb les creus després d’establir un nou récord en tardar 3 hores i mitja de Núria al Noucreus
Voldriem fotre un mos, però quina rasca i a més a més s’està fent tard si volem arribar a la cabana de plàstic amb llum. Anem a buscar la vall de carança i després de donar una parell de voltes i intentar veure per on és el descens i la caguem i ens equivoquem de vall. Ens tirem per la vall que baixa directe del Noucreus, i que algun dia havíem llegit que empalmava amb la de Carança i aíxi és. Quines pales!!
Abans de l’estany de les truites trobem una cabana que sempre pot treure a un d’un apuro, travessem l’estany glaçat i a mesura que anem perdent cota la cosa es va encrostant.
Ens enfonsem molt a la neu i el pendent és molt suau, així que creiem més oportú posar les pells per arribar a carança, no sense cansar-nos i travessar el riu múltiples vegades.
Arribem al refugi, està igual que fa 5 anys (l’últim cop que el vaig veure) i la part lliure està en prou bon estat, tronquets petits i tot a la llar de foc.
Mengem el dinar, carreguem motxillots que pesen poc amb una mica de llenya estratègica i a remuntar cap a la coma de Bacivers on per sort al primer troç hi ha traces de raquetes. Mitja hora més tard, arribariem a la cabana de plastic (equipada amb serres, destrals i una llar de foc com cal).
Abans que marxi la llum i el fred se'ns tiri a sobre, a serrar llenya....quina passada, això és autèntic, em comença a recordar a l’història d’en Chris Mcandles.....fem una mica de foc, escalfem els peus i a les 8 al sac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada