Col sud de Montartier

Avui tornem al poble de Celliers, amb moltes possibilitats de valls i cims assequibles per foquejar. 

Si fa un parell d'any vam intentar fer el Grand Pic de la Lauzière, avui anem un parell de vall més al nord sense tenir massa clar quin cim-coll acabarem fent. 

Sortim de la paella de sobre Celliers, fins on està neta la carretera i agafem la primer vall del riu Bridan fins a l'alçada del llac de Branlay. La neu a la cara sud i est avui no transforma perquè està mig entrenyinat i està força dura. La idea era anar a les portes de Montmelian, però decidim canviar de rumb i girem cap al sud per poder baixar les pales de sota el cim de Rognolet. 

No arribem al cim perquè l'Eloi té problemes amb la fixació i el temps ha de canviar i ens quedem Col sud de Montartier amb ganes de baixar la bona cara nord que hem improvitzat.

De nou a l'alçada del llac, decidim quedar-nos al costat obac i anar flanquejant per acabar d'aprofitar  de la neu pols d'aquesta vessant fins arribar al cotxe.

Eloi, Ian i Joel

Pointes de Chaurionde

Un any més anem per Nadal a fer el camp base amb família a Albertville intentant fer una mica de tot. Aquest any amb molta neu i gran bo.

Aprofitem que tenim neu a costat del camp base per tornar a l'estació tancada de Sambuy i els seus modestos cims. Aquesta vegada ens decantem per anar a les Pointes de Chaurionde, des del mateix pàrquing de l'estació i seguint la vall que porta al Chaleut de L'Aulp de Seythenex. 

Intentem primer anar a fer la punta principal anat fins al Col de l'Orgeval i remuntant la carena, però un cop a la carena, al cim només es pot pujar a peu i amb grampons pel que el descartem i anem a a assegurar el tiro anat a fer el cim secundari molt més poblat i esquiable.

Traiem pells de desfem la vall fins a l'alçada del Chalet i allà agafem la pala ben traçada fins al cim.

Descens prou dret des de dalt però que amb bona neu ens fa xalar amb vistes panoràmiques a la vall d'Annecy amb els seu llac sota la boira.

Eloi, Ian i Joel

 

Cap de Llosada

Arriba un inici de temporada molt tardà aquest any, si no recordo malament, mai en els últims 20 anys no havíem pogut posar esquís fins a mitjans desembre (ni que fos fent pells a les pistes amb neu de canó). 

Però lo bo es fa esperar i aquest any la primera sortida no és d'aquelles que es digui d'escalfament per començar a activar la musculatura. 

Als 40 i encara un toc de nervis el vespre abans tot preparant la maleta. Sortim a les 7 de la Plana i a les 9 ens plantem al Col de Porté-Puymorens amb un paisatge com es veuen ben pocs cops a l'hivern. Després de donar-hi voltes hem decidit que anirem a fer dues baixades a les cares nord a la vall de Bésines que segur que hi ha més neu i es manté més bé....

Amb un fred ben viu i un cel ben blau, comencem a remuntar la llarga i pesada Vall d'en Garcia. Per sort avui la motivació està to the Moon i anem a bon ritme pujant pel marge dret. Amb 1h i 30 minuts ens plantem Portell on els rajos de sol ens escalfen una mica el cos mentre esmorzem. El paisatge ja no és com el que veiem a baix, potser una mica esbiaxiat per l'emoció. Comencem el descens cap a la Vall de Bésines i de cop baixem de la lluna a les tenebres. Cursa d'obstacles d'esquivar taurons que renunciem a córrer 100 metres més avall del coll ja amb les soles apunt per portar al taller. O no ha nevat prou, o el vent ha fet de les seves i s'ha emportat la neu de les cares nord...

Remuntem fent un intent d'anar cap al Coma d'Or, però amb la moral ben baixa de tenir clar que pugem amb pells i baixarem a peu. Hauríem reculat fent un estreno de temporada pèssim si no fos per en Samuel "siempre positivo" que visualitza una baixada de somnis per la cara sud del Coma d'Or o del Cap de Llosada. Ens estira amb el fil màgic, fins al primer, el Cap de Llosada que per mi és inèdit i ens tornem a enlairar cap a la Lluna. Mentre fem la carena d'accés al cim anem veient que tota la neu que falta a les nord l'ha arraconat a les pales sud (o almenys en aquesta cara sud).  Foto ràpida de cim i ens llancem com isards ben esverats per les pales sud i la vall de la portella de Llanós fins arribar als plans de baix a la cota 2100m.

Esmorzar-dinar ben merescut mentre veiem com canvia el temps radicalment i el vent i una feble nevada ens empeny a pujar a bon ritme cap a l'estany de Coma d'Or, sempre per la part dreta i buscant un camí foquejable pel mig dels barrancs. Dalt l'Estany ens abriguem per acabar d'arribar a la Portella i amb una neu més aviat escadussera al primer tram tornem al cotxe amb un temps ben canviant que ens deleita de nou amb un bon sol i el cel blau per acabar la jornada tancant una més que digne circular de 17km i 1340m de desnivell.

 

Dani, Samuel, Xevi i Joel

Pic de la Dona i Bacivers

Sortida per tacar una temporada molt extranya. Poca neu i amb una o dues lesions que veurem com acaben. De moment, tot i no està del tot recuperat ni de la cadera ni del genoll, no me'n puc està i ens escapem a fer una matinal ràpida, unes de les clàssiques de costat de casa. 

Des del pàrquing superior de Vallter, pugem fins al coll de Mantet, per guanyar el cim del pic de la dona i baixar per l'embut direcció Carançà. Neu que es deixa esperrecar a trams, però força ventada i irregular en d'altres. 

A baix al replà posem pells i cap a Bacivers falta gent, no pas neu! Baixada per la pala directe que porta al estany amb el mateix nom, i baixada de nou fins al replà de baix. Tornem a posar pells per remuntar fins al coll de la Gegants i baixada directe cap a les pistes amb neu ja molt pesada, com a ha de ser en un mes de maig.

Albert, Xevi i Joel

Intent de Pic de Llauses

 L'endemà dissabte, després d'haver anat a dormir a l'Hospitalet i de donar alguna que altra volta buscant les finestra de bon temps, sembla que cap al nord hi han més clarianes i cap allà acabem anant. Abans d'arribar a Ascou-Pailheres, agafem una vall de la cara sud del Tarbseou, i nord de la Dent d'Orlú per anar a fer el Pic de Llauses.

Dia mig núvol i força ventós, però que les suaus pendents de la vall, en protegeixen dels perills i les ventades i ens permet anar guanyant sense presa però sense pausa metres ràpidament. 

Deixem enrere la Dent d'Orlú, aquella que vaig intentar fer amb esquís un dia amb risc 4 d'allaus, i que per encert nostre vam fer marxa enrere a temps...

Apunt d'arribar al Col de l'Euge, veiem uns francesos que pugen directe per un collet just a l'avant-cim del nostre destí, i nosltres com burros els anem al darrere. Mai ens hi haguessim posat pel nostre compte. Dia ventós, pendent prou forta i carregada bona nevada dels dies anteriors. Ens obren bé la traça fins a saltar a la cara est del cim. 

Els hem atrapat, just a la carena, i ara els volem agraïr tota la traça que ens han obert des del cotxe fins a escassos metres del cim. El vent port hores bufant com sempre bufa al nostre Pirineu, de nord-oest a est, i per acabar de pujar el cim, l'hem d'acabar remuntant per la cara Est. La cara Est que el vent porta hores- dies posant neu, un dia a principis de març que encara no ha fet calor i no ha pogut estabilizar les capes febles a sota del tou de neu que ha anat acumulant. 

Tot i el dia ventós i fred, i la muntanya carregada amb la pendent perfecte, per baixar, ens sentim segurs, som un grup molt nombrós, 3 dels nostres i 6 francesos. Què pot sortir malament?

Però el pic de Llauses no ens hi vol avui allà dalt, amb prou feines hem sortit del coll, que em poso a davant i quan em disposo a fer la primera volta maria, la muntanya m'escup literalment cap avall. Sense ser-ne conscient sento:

-Oju Jow!

Perdo l'equibri i comencen a passar metres i metres cúbics de neu pel meu costat que m'intenten arrossegar avall (segurament eren en realitat alguns decímetres cúbics). Els esquís em pesen, em fan molta nosa i se m'emporten avall. Per sort erem a dalt de tot de la placa i no baixa més neu de dalt....lluito com gat que patina des de dalt una teulada i clavo les urpes a la capa de neu gelada que ha quedat a l'aire lliure un cop a baixat tota la placa i aconsegueixo quedar-me uns 20 o 30 metres més avall d'on era. 

Visto no visto, amb menys d'un minut la natura fa un cop de puny a sobre la taula i ensdiu: Sembla mentida que hagueu fet cursos d'allaus. Dia fred, amb neu recent i vent que dia rere dia, ha anat carregant aquesta vessant de la muntanya...convexitat de llibre i una palarrassa de neu pols apunt per estrenar que ens cega de veure tot el que amaga.

Encara tremolant, els companys baixen fins on soc i comentem la jugada...el primer que em surt de dir és que encara no em toca marxar, no tant aviat, no ara amb la J. i en M tant petits.  

Ens oblidem de fer cim i fem una bona esparrecada fins a l'Etang de l'Etagnet. Remuntem ara si pel camí normal que hauriem passat de no haver trobat els francesos (que per cert van a fer el Balbone i aquí no ha passat res) i desfem el camí de pujada baixant per la vall de pujada, acabant de nou fent esquí de supervivència i amb un genoll més carregat que l'altra...

Avui no arribo a la furgo amb somriure d'orella a orella, però si més viu que mai.

Edu, Samuel i Joel