Pic de Bastiments

Som a mitjans d'abril i encara no he trepitjat Vallter aquesta temporada. Tot i ser a costat de casa i disposar de bastants dies lliures, les pèssimes condicions sempre m'han fet enrere. 

Tot i això sembla que a finals de temporada la cosa "millora" una mica, i tot i la calor (ahir ja em vaig poder banyar a la platja), pugem ben aviat a Vallter per ser a casa a dinar. 

Trobem menys neu de l'esperada però serà suficient per treure'ns el cuc. 

Remuntem per la pista de la dreta amb neu justeta però suficient. Volíem pujar per les xemeneies, però ja no hi ha continuïtat. Pugem fins dalt del remuntador i decidim anar directes cap al coll d'Esquena d'Ase, però només sortir de pistes i amb la neu ben podrida se'm trenca un pal per la meitat i ja ho diuen que quan et falta un cosa o algú, te n'adones de lo important que era quan el tenies. Fer voltes maria amb pendent i només un pal és tota una odissea. 

Arribo al coll rallat no, lo següent, i decideixo treure'm els esquís i acabar de pujar fins al Bastiments a peu. Descartem anar al Bacivers, tot i que està bé de neu (quantitat, no qualitat).

A dalt per variar venta fort. Decidim baixar per la pala típica que ve del coll de la Marrana pensant que estaria millor que la que hem pujat, però està per fer-se mal. Ben trillada i regelada posteriorment, es converteix en un mal tràngol arribar fins a les canals de sota i amb només un pal encara més. L'Albert fins i tot es treu els esquís a mitja pala i baixa a peu per no xafar material ni cames. 

Un cop a les canals saltem per la primera que trobem amb un tros bo de neu primavera fins a sota on ja està massa humida la neu. Arribem a pistes i baixem ara si amb bona neu fins al cotxe i final de temporada per un servidor. Tocarà descansar d'esport fins ben entrat l'estiu! Perdo pistonada! Només 22 sortides aquesta temporada, en comparació amb les 25 de la passada o les 33 de fa 2 hiverns. Deu ser l'edat...;-)!

Albert, Xevi i Joel

Puigmal per la Font de l'Home Mort

Bonica i solitària ruta al Puigmal pel que deu ser un dels racons més salvatges i solitaris del Pirineu Oriental per esquiar entre cabirols i Marmotes. Del poble de Vilamanya segueixo la pista no asfaltada fins a la font de l'home Mort (1800m). El panorama aquí no és massa esperançador, i sembla que la neu està molt més amunt i a més sembla més aviat una enfarinada que res més. 

Només sortir del cotxe m'enfilo una mica amb les bambes i veig que cap al Puig Dòrria està ben arrebossat. M'equipo i em poso a caminar amb els esquís a l'esquena com vam fer fa mig any en modo running pel costat del riu de les Clotes. Al cap de 25 min. i a 2050m em puc calçar els esquís al torrent que ja no em trauré fins arribar al punt més alt.

Sobre la qualitat i quantitat de neu, s'ha de dir que amb prou feines arriba a un pam de neu, però està ben distribuïda i ha patit almenys un parell de cicles de fusió regel i està ben compactada.

El que era un fil de neu al principi, a cota 2200 quan tombo a la dreta comença a fer més goig ja (tenint en compte que ens trobem al Pirineu Oriental...)

Segueixo cap a la font del Carrabiners ja amb el Puig Dòrria davant i vaig tombant cap a mà dreta tot anant a buscar la carena. Com que no puc parlar amb ningú, i el cabirols no em contesten, em distrec competint contra el rellotge. Intento mantenir el ritme de 100m+ als 10 minuts.

Un cop dalt la carena que enllaça el Puig Dòrria i el Puigmal, toca planejar fins al Bressol del Puigmal ja fora dels límits de la República Catalana. Els núvols porten tot el matí enganxats a dalt a 2700 i quan arribo a aquesta costa, els marrans no volen marxar.

Aquí la neu ja no és primavera dura com la del principi, sinó més aviat ventada i gelada i al Puigmal ja hi he estat. Poca motivació per seguir, el que volia era ensumar la Coma de Fontseca a l'hivern i baixar-la sobretot. Així que 90 minuts després i amb 900m de desnivell positiu, donc per més que bona la sortida i torno a baixar fins al Bressol. Allà poso pells per fer la carena, per fer-ne més a via i un cop al coll, descens per neu ràpida i disfrutona fins a on he calçat els esquís tot perseguint els cabirols i les marmotes que avui no s'han deixat fotografiar. 

Joel

Pic Cutibar-Senard

Volíem sortir tot el cap de setmana però al final la meteo ens fa enrere i decidim apostar només per una sortida d'un dia. Això si, anem al mateix lloc, al salvatge Ariège a descobrir un nou racó.

Passat Ax i les Cabanes agafem la carretera que porta a l'etang de Laparan com si volguessim anar al Ruhle i pugem fins al Pont de Gales a uns 1250m. Neu a la carretera i paisatge de película. Aparquem a costat del pont mateix i busquem les fites i pintures que marquen el camí per pujar a la cabana de Senard. 

Neu abundant ja des de baix que ens dona feina de la bona a obrir traça.

Anem seguint el camí fins que sortim del bosc a la Fruiteria. Toca arremangar-se doncs ara ens enfonsem casi mig metre, sort que en samuel és pacient i a pas de formiga arribem fins a la cabana, molt acollidora per cert.

Seguim obrint traça, anem a buscar la carena on esperem trobar neu més dura i amb una mica de vent arribem al cim. Està tapat i fa vent, així que mentre esperem que passi el temporal, practiquem la construcció d'iglús, trencant les dues pales...però després de més d'una hora tenim un bon refugi-castell. El temporal no amaina i no podem seguir cap al Pic de Cabaillère així que fem mitja volta.

Desfem el camí de pujada, primer amb bona neu pols que es va fent humida i pesada fins que a la Fruiterie hem de descalçar.

 Samuel i Joel