Tenia molt clar des que vaig fer la última sortida l'1 de maig per Andorra-Ariège, que encara no havia tancat la temporada. Malgrat tot, he anat deixant passar les setmanes veient com la cota de neu a les muntanyes remuntava a marxes forçades amb alguns dies d'extrema calor. La travessia pel desert estival des del 1 de maig fins a principis de desembre d'aquest any seria infinita sense abans visitar les Maladetes...
Ha estat una temporada especial, diferent a les altres...per coses molt bones i també alguna de no tant. Aquest cap de setmana no empipo massa els companys dient que tinc ganes d'anar a la muntanya, amb prou feines ho dic ningú...deu ser que tinc ganes de veure les Maladetes de roig una altre vegada en solitari.
 |
| Torre Cordier, Pico Cordier i Pico Sayó. |
Puja-baixa ràpid a Benasque. La Núria m'acompanya a fer la quilometrada. Arribem a la Besurta a les 12 de la nit del divendres amb pocs cotxes en comparació amb altres anys. Plantem la 2 seconds i a les 0:15 ens posem al llit.
L'endemà em poso en marxa a les 5:52 amb esquís a l'esquena...la neu es veu amuuuunt. Passo per davant de la Renclusa quan veig que en surt un home que s'acosta a la cinquantena, sense cabell, solitari i ben curtit i ja penso que serà la meva llebre per poder pujar lleugeret. El segueixo a distància fins que just una hora després d'haver començat trepitgem neu continua.
No ha gelat a la nit, tot i que la neu ha quedat ben endurida i es progressa ràpid. Estic de sort i la llebre de moment segueix el mateix camí que jo fins que som a sota la Torre Cordier. Ell va directe cap a la Rimaia de la Maladeta mentre jo em desvio cap a la dreta ben solitari per enfilar-me al singular pic de la Torre Cordier. Dic singular perquè és un pic que per accedir-hi, quan ets al coll, en comptes de pujar has de baixar uns metres. I quins metres!! Curta però afilada, una aresta de neu em separa del cim. Deixo els esquís i em poso els grampons. No són ni les 9 del matí, però la cara est de l'aresta la neu ja està pasteta, mentre que el peu esquerre que va per la vessant oest, el grampó xerrica de valent, costa progressar amb aquest irregularitat a les passes. Una mica d'adrenalina per completar el primer 3000 del dia, ben poc freqüentat.
Desfaig els passos per l'Aresta i segueixo la ruta cap al Cordier amb esquís als peus fins que veig que s'adreça massa i calço grampons. La canal d'accés i que fa del Cordier un pic molt assequible normalment, no està formada per la manca de neu. Segueixo una traça que puja una mica més amunt i després fa un flanqueig, però en el moment més delicat, els exploradors es van fer enrere. Queden 40 metres fins arribar a la roca, així que apreto les dents i obro traça fins a la paret on veig que uns al·lots de ses Illes segueixen a distància el meus passos.
A la paret toca grimpar-flanquejar un trosset fins accedir a la pala somital ja menys adreçada. Començo a estar fos, així que deixo que passin els al·lots a obrir traça i els segueixo per darrere en un últim tram prou dret i descompost de neu i roca abans d'arribar al cim.
Casi 2 hores des de la Torre Cordier, quan amb condicions normals es fa en menys de una hora. Gran mirador de la zona. Descans merescut i tinc clar que no seguiré el camí de pujada per baixar. Trec pells i baixo fins al coll entre el Cordier i el Sayó. Ràpid ascens al Sayó i descens de nou (i millor baixada del dia) fins al coll del Bondidier.
Allà, com m'imaginava, tornar tocar descalçar fins al coll d'Alba, i en aquest baixar la primera cinquantena de metres també a peu. D'allà ja esquiant fins al Ibon de la Renclusa. Descalço al mateix lloc on aquell 24 de Juny de 2008 vam fer la
Maladeta amb esquís.
Als Ibons, torno a carregar esquís a l'esquena per última vegada. Ara sí, molt bona despedida de la temporada 2014-2015.
Joel
